Mentre els poders polítics juguen malintencionadament a la confusió deixant córrer el temps en contra de la veritat, la justícia i la reparació per a les víctimes del franquisme i la transició. Mentre aquestes víctimes de vulneració de drets humans, de crims de lesa humanitat, que no tenen prescripció, són menystingudes. Mentre els parlaments legislin i la justícia no respecti la llei i aquestes víctimes restin sota la llosa de la impunitat del regne d’Espanya. Mentre això sigui així, per elles, abandonades i ignorades, no tenim cap més opció que continuar lluitant. Ho fem de vegades amb manca d’esperança, però amb total entrega com a eina de regeneració democràtica per a les generacions, que amb total ceguesa induïda pel sistema, es pensen que això no va amb elles perquè els hi queda molt lluny. No som nostàlgics de lluites perdudes o conquerides i usurpades, donem viu testimoni del dèficit de drets i llibertats, que ens retallen cada dia. Un dèficit, que sense organització i clams arreu, en tots els espais d’injustícia, ens deixaran lligats de mans i peus, sense sostre, sense sanitat, sense educació lliure pensant, sense pa, sense independència, sense veu en el calaix dels invisibles.
Després de 15 anys de lluita al carrer podem dir que han estat moltes més les decepcions que les victòries, però això no ens ha de desencoratjar, perquè som conscients que som a una marató de llarg recorregut amb el vent dels poders fàctics en contra. Encara que decebudes marxem amb determinació, caminant pas a pas per molt feixuc que es torni el camí. En aquests anys hem vist créixer i desacomplexar-se el monstre del feixisme, de l’extrema dreta, del neoliberalisme salvatge, del nacionalcatolicisme espanyol com mai hauríem imaginat, mentre el dret a la protesta era retallat a cop de sanció i la censura s’estenia com taca d’oli, esdevenint la Justícia un mur d’impunitat com mai.
I mentre el pas del temps s’endú companyes i companys de lluita ens obliguen a jugar al tauler de la confusió, a un joc trampós ple de mentides, veritats a mitges o tergiversació a tort i dret, mentre els seus artífex no renuncien a treure rèdit polític de la nostra causa de justícia cada vegada que els hi convé.
La confusió induïda per Salvador Illa que diu que Via Laietana, 43, farà honor a les víctimes parlant de ressignificació, una paraula que, per cert, no té una entrada al diccionari, ni al català, ni al castellà de la RAE, i que per a ells pot significar posar una plaqueta en algun lloc de l’edifici per girar full de puntetes. Tot això sense fer fora a la Policia Nacional de l’edifici perquè diuen que és democràtica, un cos jeràrquic no encaixa en aquesta definició, quan es deu a un estat que reprimeix amb lleis com la dita mordassa. Mentre el ministre Marlaska, campió d’Europa de la lliga dels que ignoren i neguen la tortura i la repressió, diu que la Policia Nacional no marxarà pas de Via Laietana. Aquest representant d’un ministeri i d’un govern que no respecta els drets humans, protegint els desitjos de les cúpules del poder policial, ens maltracta amb cinisme amb les seves declaracions. Parla d’una policia exemplar, que se’n va anar a dormir en dictadura i es va aixecar en suposada democràcia, que només va canviar d’uniforme continuant amb la seva carrera de vulneració de drets humans, vexacions, tortures i morts. Uns policies que a la porta de la comissaria de Via Laietana fan befa i mofa de les víctimes amb supèrbia, fent fotos i prenen notes de les persones que es concentren exigint que aquell edifici del terror esdevingui un centre de memòria de la tortura i la repressió.
La confusió induïda pel govern de Pedro Sánchez quan crea a través d’una llei deficient una fiscalia de memòria, pura estètica, que té les mans lligades per a fer justícia. Que crea fiscalies de memòria territorials que s’entrevisten, podria ser amb les millors intencions, amb les entitats per acabar el seu discurs reconeixent la seva manca de recorregut en el camp de la justícia per culpa d’una llei escut del franquisme i el bipartidisme, una llei d’amnistia, que no ha volgut derogar el govern més progressista de la història, com sí que ho van fer països com la República Argentina. Com diu la cançó només són paraules, paraules i més paraules i cap acció. Mentre la justícia Argentina demana a través de la seva jutgessa María Servini, per activa i per passiva, en infinitat d’ocasions, col·laboració a l’estat espanyol per a investigar els crims del franquisme i la transició, aquest ni tan sols dona resposta a les seves reiterades peticions, quan no saboteja la seva tasca a favor de personatges com l’inefable Rodolfo Martín Villa, responsable de crims de lesa humanitat.
Confusió com quan l’anterior govern de la Generalitat diu que està molt d’acord en l’exposició documentada que va fer la Mesa de Catalunya per tal que sigui derogada la medalla d’or de la Generalitat a l’insigne i olímpic falangista Joan Antoni Samaranch, però respon que hem de posar en marxa una ILP per aconseguir tan justa fita, o sigui, recollir 50.000 signatures, per a complir amb la lletra del paper mullat que és la llei de memòria estatal. Aquí la lletra és només esperit perdut en el llimb del nacionalcatolicisme.
Confusió com quan diuen que hi haurà accés als arxius de la repressió sense censura per part de les víctimes i els seus familiars, com recull la llei de memòria, i resulta ser incert perquè continuen posant bastons a les rodes agafant-se a lleis de protecció de dades, barrant el pas a la veritat, un dret humà inalienable, negant en moltes ocasions el nom dels executors, dels inductors, dels sentenciadors a les víctimes i les seves famílies. No poden demanar a la víctima que demani permís al botxí per poder tenir accés al seu expedient, és miserable.
Confusió com quan tens una llei de fosses fossilitzada des de la seva aprovació, amb compromís d’obrir fosses, i responsables tècnics i polítics de memòria et diuen que no cal obrir les grans fosses de la repressió, perquè ja se sap qui està allà, abandonant totalment els seus deures vers les víctimes de crims de lesa humanitat. O quan es recullen mostres d’ADN de familiars de víctimes de desaparició forçada i desaparició involuntària i les fiquen a un banc mèdic vulnerant la legislació universal sobre una qüestió tan seriosa i cabdal i a la que aquí no se li dona gens d’importància. Mostres que no es tracten amb respecte, ja que no es fan els encreuaments d’ADN de vius i morts degudament quan es duen a terme les exhumacions, quan les fan.
I la confusió segueix com quan veus que la presó d’homes de la Model s’ha recuperat per a la ciutat de Barcelona com espai de memòria, com havia de ser, i, en canvi, a la presó de dones de la Trinitat no passarà el mateix, es deixarà una façana i una plaqueta, la resta anirà a terra per construir blocs. Amb la perversitat afegida de posar en contra als veïns dient-los que si es respecta la memòria de les dones restaran sense pisos pel barri, una manera molt barroera d’actuar, que deixa a les persones que estan a favor de preservar una memòria combativa feminista i represaliada com egoistes i insolidàries. Sempre la dona perdedora i objecte de totes les crítiques ha de renunciar a reivindicar-se amb una generositat imperdonablement exigida.
De vegades pot semblar gràcies a aquesta confusió, que es va escampant per xarxes i mitjans, que ja està tot fet, que ja estan les nostres exigències satisfetes, amb titulars tendenciosos de premsa i fotos de càrrecs públics somrients, deixant a l’opinió pública enganyada i a nosaltres com uns malalts d’insatisfacció. És molt decebedor i molt cansat. És com quan Pedro Sánchez anuncia a bombo i plateret la celebració del dia dels 50 anys de llibertat després de la mort d’en Franco, i no és un acudit, ens recorda l’eufemisme a la commemoració dels 25 anys de pau del dictador, esdeveniments a la glòria dels règims, la dictadura i la monarquia. Utilitzen sense respecte meravelloses paraules, que han quedat desgastades i buides, sense cap significat de tant usar-les banalment. Moltes vegades directament ens les han robades o ha estat profanada la seva essència. Paraules que s’han ofegat en el mar de la confusió que prediquen amb cinisme, boniques i fermes paraules per les quals van morir o van patir repressió tantes i tants lluitadors antifeixistes. Per això els hi diem, que no es confonguin, que nosaltres no ens perdrem en la propaganda de la confusió, que tenim molt clar qui som, que volem i cap a on anem. Per això no deixarem de reivindicar, d’exigir i de lluitar l’any 2025.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada