Sota el cínic nom de Patronato de Protección a la Mujer, aquesta institució lluny de donar protecció a la dona la vexava, la humiliava, l’empresonava, la torturava físicament i psicològicament. Ho feia amb tanta crueltat que algunes joves que van passar per aquest infern van acabar suïcidant-se, unes morts que han de formar part de l’estadística dels assassinats de la dictadura. I no només en temps de dictadura va funcionar aquest mecanisme de repressió contra la dona, una presó on no es castigava cap delicte, es punien els pecats, que segons el nacionalcatolicisme havien de ser expiats amb estricta disciplina i càstigs per a la reeducació de les dones que ells denominaven caigudes. Aquest pervers sistema era el camí de reconducció a les normes que el Règim havia assentat per a la bona dona, aquella que arribava verge al matrimoni per complir tots els desitjos del seu marit, donar-li fills i cuidar-los, restant a casa dedicada a la vida domèstica i renunciant a la seva emancipació. Encara que moltes d’aquelles noies, fins i tot les que van ser col·laboradores, submises i sotmeses, mai serien les dones perfectes a ulls d’una societat franquista que assenyalava i estigmatitzava qui no complia amb el seu doctrinari.
Des de la creació del Patronato, el 1941, al seu tancament, el 1984, aquesta barreja de caserna militar, monestir de clausura forçosa, presó i manicomi va robar la seva llibertat a milers de dones. En un principi es va crear per tancar les prostitutes, moltes dones pobres que s’havien vist abocades a la prostitució en una postguerra de perdedores envoltades de fam i malaltia, dones que eren l’única oportunitat de supervivència de les seves famílies amb homes a la presó, assassinats a les cunetes o davant dels escamots d’afusellament. La sífilis causava estralls i el Règim va utilitzar el Patronato com a vacuna i, com sempre, va haver de pagar el preu la dona, receptora de tota la violència del patriarcat. Amb el temps aquesta institució va ampliar els seus tentacles per empresonar totes aquelles dones que amb les seves conductes es rebel·laven contra la dictadura de la moral, convertint-se en dissidència, moltes vegades sense consciència que els seus actes eren un perill polític. Noies dels 16 als 21 anys, algunes, una vegada atrapades en aquest sistema, podien restar allà fins als 25 anys.
Tot invent de la dictadura acabava sent un cau de corrupció i una oportunitat de negoci per als corruptes. Part de les joves que acabaven tancades en els edificis d’aquesta institució eren noies que es quedaven embarassades fora del matrimoni. Repudiades socialment, o per les seves famílies, donaven a llum en maternitats del Patronato sense les condicions mèdiques i higièniques mínimes, que incidien en l’elevat índex de mortalitat dels nadons en el part. No sempre les morts eren reals, a les joves que no podien convèncer amb la coacció per donar els seus fills en adopció, els deien que els seus fills havien mort, però la realitat era que eren venuts a famílies que podien pagar el preu que posaven a la criatura, segons testimonis, 200.000 pessetes per un nen i 160.000 per una nena.
Malgrat l’existència d’aquest Patronato, que forma part sense cap mena de dubte de l’aparell de repressió franquista, en transició i més enllà, la seva invisibilitat és evident. Ens hauria de preocupar com a societat, i molt, ser aliens al patiment que va marcar a dones, que en molts casos resten en silenci, víctimes de la repressió, sense dret a la veritat, la justícia i la reparació. Aquest Patronato no s’esmenta a la darrera Llei de Memòria estatal, ni tampoc a l’Avantprojecte de Llei de Memòria catalana. Aquests centres van ser regentats amb extrema crueltat per entitats religioses com les Oblates, les Adoratrius, les Trinitàries, les de la Caritat o les Croades Evangèliques. Aquestes monges portaven aquests establiments com presons de les quals treien rèdit econòmic. L’explotació de les dones era una font d’ingressos per a les seves congregacions, uns beneficis gens cristians i molt immorals. Explotaven i tractaven com esclaves les dones que restaven sota la seva tutela, amb una alimentació totalment deficient, fins i tot a les embarassades fins al moment del part. Aquests ordes religiosos també han restat impunes emparats pel silenci oficial.
L’etimologia de Patronato és clara, és el dret del patró, que deriva de pare, patriarca, qui exerceix el patriarcat, justament qui explota i propugna la vulnerabilitat de la dona i que tristament era perpetuat per dones al servei de Déu. En aquell fosc forat si les dones no mostraven total submissió a les monges, podies acabar a institucions psiquiàtriques del Patronato, sent sotmeses a electroxocs, rebent tractaments neurolèptics i fins i tot portant cadenes. Era un forat negre on podies desaparèixer i no només metafòricament.
No sempre eren els pares o les autoritats qui acabaven entregant les joves al Patronato, algunes persones s’erigien en policies de la moral i assenyalaven davant la Guardia Civil aquelles noies que només volien gaudir de la seva joventut amb llibertat. No trencaven les lleis del Codi Penal, però si aquelles que històricament han mantingut oprimida a la dona. Avui dia amb el mateix criteri la majoria de les nostres joves serien tancades a llocs tan abominables per no complir amb la moralitat de llavors, pel fet de gaudir de la seva llibertat i decidir sobre el seu cos, la seva sexualitat i la seva vida. Aquest fet ens hauria de fer empatitzar totalment amb les dones que van passar pel Patronato de Protección a la Mujer i exigir per a elles la reparació i el reconeixement del seu patiment, i el de la seva condició de víctima de vulneració dels drets humans i de crims de lesa humanitat.
Cartell original:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada