Tothom, en algun moment, cansat de lluitar sense obtenir els fruits desitjats, farts d’ensopegar amb la mateixa pedra de la decepció, de veure malbaratats esforços i il·lusions per confiances mal dipositades, tothom ha tingut la temptació de tirar la tovallola. Quantes vegades ens hem demanat de què serveix resistir a un cost tan elevat per a moltes persones, de què ens val plantar cara a tot allò que esguerra la nostra llibertat i el nostre dret a la justícia social, quin sentit té exigir sense treva els nostres drets si les nostres victòries són tan febles i fàcils de revertir com fort i despietat és el sistema que ens controla.
La nostra Mesa de Catalunya es podria qüestionar la seva perseverança després de més de catorze anys als carrers defensant el dret a la veritat, la justícia i la reparació per a les víctimes del franquisme i la transició; una lluita per uns drets que equival a la defensa dels drets humans per a totes i tots nosaltres avui, i també demà. Potser som com moltes de les persones treballadores incansables per totes les causes justes que van defensar les lluitadores i lluitadors antifeixistes, fins i tot en els escenaris més desoladors. Portem al nostre ADN activista la resistència, que ens van transmetre amb el seu exemple aquelles que mai no van acotar el cap.
Resistir i rebel·lar-se no és principi, ni final, és una posició de vigilància constant perquè sempre hem d’estar alerta per conquerir o per defensar drets que ens van ser llegats. La vida és una batalla constant on res es guanya per sempre i necessita el compromís i constància de totes nosaltres per continuar endavant amb l’horitzó d’un futur millor de solidaritat, empatia i justícia per a tothom.
No ens agrada tenir enemics, ni estar a les trinxeres ull viu i veure amb esgotament com el monstre del feixisme crema amb la seva propaganda la convivència dels nostres barris. Com amb el seu foc al servei de les oligarquies d’abans i dels capitals d’avui enfonsen les dignitats dels més desfavorits, fins i tot d’aquells que els aplaudeixen.
Aquest agost el periodista Jordi Panyella escrivia un article sobre la repressió de l’estat espanyol com una constant més enllà de la dictadura, pura marca Espanya. Explicava com el joc brut del cas Scala havia posat la diana sobre l’anarquisme fent-li molt de mal, esmentant la figura dels infiltrats, que avui en dia es prostitueixen ficant-se als llits d’activistes tot servint a un estat proxeneta. La Brigada Político Social perviu aliena al pas del temps, només canvia el nom, també la infiltració que tant mal va fer als partits que no van acceptar els termes de rendició de la transició com el PCE (i) de Gustau Muñoz, assassinat l’11 de Setembre de 1978. Setembre de resistències, de tristes efemèrides com el 50 aniversari de la mort de Cipriano Martos després de ser torturat salvatgement o la dels afusellats del 27 de Setembre: Xosé Humberto Baena, José Luis Sánchez, Ramón García, Jon Paredes “Txiki” i Angel Otaegi.
I per què continuem? Ho fem amb orgull seguint les passes de qui va lluitar contra els colpistes per defensar la legalitat republicana, contra el nazisme al costat de qui no els va rebre amb els braços oberts, contra l’assassina dictadura feixista espanyola des de la clandestinitat i la guerrilla, contra el seu lligat i ben lligat a la transició, contra el seu de la llei a la llei sense tocar les estructures que han estat una constant repressora. Unes estructures arrelades als vicis franquistes que malbaraten tot intent de fer ús del dret a decidir-ho tot amb les eines de la democràcia, perquè l’estat espanyol ha suspès aquesta assignatura massa vegades.
I malgrat tota desesperança ens aixequem en mig del desencís perquè qualsevol dia una petita espurna ens escalfarà el cor i ens donarà embranzida; un bri de vent omplirà les veles, que mai hem plegat, i amb els nostres alés seran tramuntana de llibertat empenyent cap a la merescuda victòria, i aquesta vegada vetllarem perquè mai ens sigui arrabassada.
Per totes les persones resistents i referents, mapa i brúixola per navegar en l’immens oceà de les causes justes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada