CENT CINQUANTA-UNENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. ESPERIT ANTIFEIXISTA.

 

Diuen que tot és opinable i que tot pot tenir més d’una lectura. 

Pels feixistes juliol és una data de victòria, l’inici colpista de la seva croada contra tots els grups, que sota el nom de rojos van lligar al mateix sac, contra sodomites, contra tothom sense deu, contra les dones emancipades. Una guerra continuada contra tot allò que els empenyia a les eternes cavernes on habiten les xacres de la humanitat i d’on mai haurien d’haver sortit. Les fosques i profundes cavernes de la desigualtat, la injustícia, la cobdícia, la mentida, la corrupció, la discriminació, la censura, el racisme, la tortura, la mort, la vexació… Una llista interminable com ho és la capacitat del feixisme per destruir drets, llibertats, terres i terra. Una maldita santa croada que va obtenir la seva victòria l’abril de 1939 amb allò del “cautivos y desarmados”. Ells van aconseguir els seus darrers objectius sobre el seu nacionalcatòlic mapa, però no sobre els pensaments de la dissidència. Sempre va haver-hi resistència i persistència d’aquelles i aquells, que van donar per vençuts, però que mai es van rendir malgrat la repressió. 

Al contrari, l’abril pels antifeixistes republicans representava i representa una victòria molt diferent, el triomf sobre el règim monàrquic borbònic i el seu sistema podrit i opressor, sostingut per una oligarquia de munteria i fatxenderia, que imposava al poble la ignorància per mantenir-lo esclau. I tristament va arribar aquell juliol on a cop de fusell van voler esmicolar el bonic somni que esdevenia realitat, l’empoderament d’un poble que cullera en mà fotia cullerada en tot allò que li havia estat vedat. El somni humit feixista de vèncer amb un passeig triomfal en un tres i no res es va desfer davant el “No passaran” dels defensors de la República. Els antifeixistes van plantar cara fins i tot amb les mans nues, per això, per a totes i tots que defensem el llegat d’aquestes fermes persones, juliol és un mes de lluita i resistència, perquè sense aquestes mai guanyarem res i la derrota està garantida. 

Des de les nostres diferents trinxeres, mai equiparables, per molt que aquells que transiten per la senda de la constitució continuïn fent-ho, donem diferent significat a aquests mesos, però hi ha una veritat profunda i inqüestionable, no interpretable, el feixisme mai té raó. El feixisme  s’ha d’erradicar sempre i no té disculpa, ni interpretació, ni dret a formar part de cap societat i menys de tenir cap paper al joc de la democràcia, un joc cada dia més brut. 

Totes les persones activistes, que fa anys i panys que lluitem contra l’oblit i pel dret de les víctimes a la veritat, la justícia i la reparació com a eina de regeneració democràtica, per avançar en drets i llibertats individuals i col·lectius sota la bandera dels drets humans; totes sabem que això no és possible si banalitzem i permetem que el feixisme broti i creixi. Una societat que conviu sense vergonya amb el feixisme a les institucions sota diferents sigles és una societat malalta i si es continua permetent serà una societat irrecuperable. Una societat on no sols no hi haurà lloc per a tothom que vulgui exercir la seva llibertat i el seu dret a decidir i a ser, on el lliurepensament no tingui cabuda; serà un marc social on s’haurà d’escollir entre el silenci o la repressió, on no hi haurà més futur que el que serà imposat. Un horitzó que ens condemna a l’ostracisme i a ser assenyalats sempre com culpables mentre som víctimes dels seus crims i del seu odi. Per això aquest juliol hem de ser milicianes i milicians amb el cor ple de dignitat, bategant pel combat i la victòria. 

No hi ha més color de vidre per veure i viure una vida digna que el de l’antifeixisme, un color compost per tants pigments com antifeixistes som, tan sòlid com la nostra voluntat que el feixisme no tingui cap espai als nostres carrers i a les nostres vides. I això no és opinable.