Dedicarem la nostra 147 concentració per la veritat, la justícia i la reparació de totes les víctimes del franquisme i la transició a unes víctimes molt desconegudes, als antifeixistes atrapats a les trinxeres feixistes. Homes, la majoria molt joves, forçats a agafar els fusells que els colpistes posaven en les seves mans. Unes armes que pesaven molt més al seu cor, pesaven tant com el pensament de si una de les bales, que estaven obligats a disparar, podia llevar-li la vida a un germà d’ideals.
Allà on el cop d’estat va triomfar, on no va haver-hi guerra, només terror i repressió, l’exèrcit colpista es va endur els fills de les terres conquerides per a la seva causa nacional. Les mares no només van perdre fills a les cunetes amb un tret al cap o als murs dels cementiris, també les hi van robar els fills de la manera més cruel, per servir a aquells que havien matat o matarien els seus familiars. Dones que sabien que els seus fills, que els seus companys podien morir al front lluitant contra allò que estimaven, dones que sabien que els seus nens, que els seus homes podrien matar a aquelles persones amb qui compartien la lluita per la defensa de la legalitat republicana. Dones i homes amb família i amistats a la presó, potser esperant una pena de mort, que perdien als seus per a ser utilitzats com a una peça més de la despietada maquinària feixista.
Aquests soldats totalment involuntaris, si eren destinats a zones de guerra on era possible passar-se a la seva veritable trinxera, la republicana, desertaven de les files feixistes per lluitar contra aquell monstre, que havia segrestat les seves vides, trencant-los per dins. Altres no van tenir tanta sort i van morir amb l’uniforme dels seus captors, sota una bandera que no era la seva, alguns potser van tenir el deshonor de veure el seu nom al mur d’una església amb aquella introducció de caídos por Dios y por España, i altres resten al delirant mausoleu, que va construir el dictador amb mà d’obra captiva i esclava.
El patiment d’aquests soldats atrapats a les files enemigues devia ser indescriptible, un neguit asfixiant, un pes a les seves consciències per estar servint a l’exèrcit colpista encara que no poguessin fer res al respecte. Quan els comandaments o els soldats feixistes coneixien les idees del seu entorn patien discriminació i maltractament, fins al punt de fer-los formar part dels escamots d’afusellament, uns trets disparats que foradaven les seves ànimes. El sadisme nazional no tenia límits. Com en el poema de Nicolás Guillén, El fusilamiento, “Van a fusilar a un hombre que tiene los brazos atados. Hay cuatro soldados para disparar. Son cuatro soldados callados, que están amarrados, lo mismo que el hombre amarrado que van a matar.” Antifeixistes disparant a antifeixistes, l’afusellat perdia la vida, els executors involuntaris es perdien en el seu laberint d’impotència i pena.
Era necessari recordar aquests soldats forçats a agredir la seva pròpia dignitat i recuperar-la. Molts d’aquests reclutes involuntaris eren joves que no van poder escapolir-se del destí imposat pels feixistes. Alguns dels que van sobreviure a aquesta terrible experiència van participar una vegada acabada la guerra en la lluita antifranquista, van militar en partits il·legalitzats per la dictadura. Ho van fer per honorar els seus familiars, companyes i companys assassinades o caigudes lluitant per la llibertat, per les idees que compartien. També per recosir les seves ferides invisibles i reconstruir tot allò que en el seu interior va esmicolar el feixisme.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada