Diu el diccionari que la confiscació en dret penal és la pena pecuniària que consisteix en la privació de béns del culpable en benefici de l’estat. En el cas del franquisme la confiscació va ser un cínic contrasentit equivalent a les penes de rebel·lió o auxili a la rebel·lió, on el culpable acusava i culpava a l’innocent. Però els feixistes no només van castigar les víctimes dels seus execrables crims de lesa humanitat, imprescriptibles, menys al Regne d’Espanya, a pagar sancions o multes. Multes moltes vegades disfressades de donatius a la causa de la gloriosa creuada contra els enemics de la seva pàtria indivisible. Humiliació sobre humiliació, els familiars dels afusellats apareixien a les pàgines dels diaris com donants voluntaris al règim dels colpistes, empassant-se la ràbia i les llàgrimes. A més d’aquestes sancions, també van decomissar edificis, negocis, habitatges, biblioteques particulars, documentació….. L’espoli que van patir les víctimes que encara tenien alguna cosa a perdre va ser un daltabaix, famílies senceres van quedar sense res. Els assassins arrasaven per on passaven, es cobraven el botí de guerra fins i tot en la seva pau. La seva fam insaciable de venjança, que encara perviu, el seu odi infinit al vençut va ser el motor d’una postguerra esquitxada de sang antifeixista.
Els colpistes van ser lladres i assassins amb crucifix. El nostre company Pere Fortuny, fill del batlle afusellat de Mollet del Vallès, Josep Fortuny i Torrens, sempre ha denunciat que els assassins del seu pare no van tenir prou amb la seva mort. Els van robar tot menys la dignitat i perquè era impossible fer-ho. El mossèn de la localitat, que va tenir un paper fonamental en la fí del seu pare, es va quedar amb tot el que tenien, negoci, casa. Però no va quedar satisfet amb això, també van voler enviar al Pere i a la seva germana a un hospici, sense èxit, perquè van quedar a càrrec de la seva àvia amb el consentiment de la mare. El seu no va ser un cas aïllat, la dictadura va robar les filles i els fills dels defensors de la República, crims que malauradament no van acabar amb la mort del dictador. Filles i fills educats en el nacionalcatolicisme i en el rebuig als seus pares, i en el cas dels nadons, en el total desconeixement de la existència dels seus pares biològics.
També van robar a institucions privades i públiques. En aquest capítol volem subratllar l’encomiable tasca de la Comissió de la Dignitat en la seva lluita pel retorn d’aquest tresor històric, lluita que encara continua. I no només pel retorn dels batejats com Papers de Salamanca, també per la seva perseverança en l’exigència que la titularitat de l’edifici de Via Laietana torni a les institucions de Catalunya. La finalitat d’aquesta lluita és que l’actual Prefectura de la Policia Nacional sigui traslladada, juntament amb el seu orgull de conqueridors, i que la que va ser casa de la tortura i els horrors esdevingui un museu de la repressió que honori les víctimes.
Entre els sinònims de confiscació trobem la paraula comís, una de les seves accepcions és segrest. Els feixistes van segrestar i van assassinar, van robar generacions de persones valuoses i estimades, víctimes de desaparició forçada o involuntària, que van acabar les seves vides als murs dels cementiris, als vorals dels camins, a fosques fosses encara per obrir. També van segrestar l’alegria de viure dels seus familiars, vides suspeses en la incertesa des del dia que van trucar a la porta i van fer pujar el seu pare o mare, filla o fill a un camió a un blau viatge sense retorn. Els seus cossos van alimentar la terra i els seus ideals el nostre esperit de lluita per la veritat, la justícia i la reparació. Lluita pel retorn dels seus ossos segrestats, que encara esperen ser rescatats.
No va haver-hi confiscació, l’estat de la dictadura no era legal, va haver mort i robatori.
Avui recordem que fa 84 anys va començar l’any de la victòria definitiva dels feixistes espanyols. Recordem que les tropes franquistes desfilaven per les nostres avingudes, que anaven conquerint les darreres posicions d’una legal república desfeta per un cop d’estat, que ara marxava a l’exili. Recordem l’espoli de vides i béns. Recordem que el 1939 van passar, i que continuen la seva desfilada cada dia més ufans. Però el més important que hem de recordar és que no podem només recordar, hem d’actuar, hem de plantar cara dempeus i amb coratge, perquè la guerra amb el feixisme no va acabar mai i no podem perdre més batalles.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada