dijous, 16 de juny del 2022

CENT TRENTA-NOVENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. TRANSMEMÒRIA.




Un dels significats del prefix trans al diccionari és a través de i denota posició o direcció a través. També té un altre significat: transgènere. En la nostra propera concentració, a la qual us hi esperem, parlarem del viatge de la memòria, de passar a través de la foscor del franquisme assassí a una democràcia refractària a la llum dels drets humans de les víctimes del nacionalcatolicisme. Una transmemòria dedicada aquest juny a la comunitat trans, que va patir tortures i vexacions a mans dels aparells de repressió de la dictadura, per voler ser éssers humans lliures. Un col·lectiu de persones que van restar en dues presons, la del seu cos i la del règim feixista, sempre estigmatitzats i en soledat.

No totes les víctimes del franquisme tenien les seves xarxes de solidaritat, ni el reconeixement de tothom que va perdre-ho tot arran del cop d’estat contra la legalitat republicana. La comunitat trans sofria el rebuig de la societat i no eren acollits per aquells que deien lluitar per tothom que patia l’opressió feixista. Si les dones de la militància antifranquista eren menysvalorades pels seus companys antifranquistes, si les dones en general eren les pàries de la societat franquista, si els homosexuals eren denigrats, les lesbianes invisibles, ser trans era no ser res i de ser-ho era una vergonya pels del sabre i la creu. Sota la Lei de vagos y maleantes, i més tard sota la Ley de Peligrosidad Social, patien pallisses, detencions, tortures, violacions, presó o anaven a parar a institucions mentals on rebien tractaments inhumans. 

Quan parlem dels talps del franquisme i ens imaginem a aquelles persones amb la por al cos durant anys en amagatalls, sempre alerta, ens podem fer una idea de que era per al col·lectiu LGTBIQ+ viure sota el franquisme. Viure en una eterna representació davant el veinatge, a la feina, davant la família, amagant el seu verdader jo darrere del teló. Un jo que només podia sortir una vegada es tancaven els llums a l’escenari de la tragèdia diària de la dictadura, per trobar-se amb altres actors, amb altres actrius, per imperatiu del nacionalcatolicisme, què jugant-se la pell es saltaven el guió per sentir-se per unes hores, encara que a l’obscuritat, lliures. Dobles vides, vides incompletes, incompreses i tristes, en una clandestinitat sense fi.

Moltes vegades qui no podia portar una doble vida guardant les aparences, qui no tenia formació i venia de la pobresa de la postguerra, no els hi restava res més que viure una vida al marge de la llei, abocats a la prostitució. Doble estigma. Si abominable era estimar a una persona del mateix sexe, més encara era voler ser, dona si tenies genitals masculins o home si havies nascut sense penis, això encara era més inimaginable en els cervells plens d’encens de l’Espanya feixista. 

La llei de Peligrosidad Social va ser derogada completament l’any 1995. Ara els col·lectius LGTBIQ+ tenen lleis que emparen els seus drets, encara no tots. Però aquestes lleis no són suficient protecció en una societat on el creixement i el blanquejament del feixisme fa perillar les conquestes, que tant sacrificis personals han costat. Encara els seus membres són atacats verbalment i físicament, discriminats i assassinats, assenyalats i motiu d’escarni. Viure amb por i indefensió dins i fora de l’armari no és viure plenament. Encara més incompresió  pateixen les persones trans, perseguides per reaccionaris i fanàtics catòlics, que els veuen com engendres contra natura, que han d’acceptar el cos que el seu déu els hi ha donat. Aquests són els mateixos integristes adeptes al Règim que  volen a les dones sotmeses i sense dret a decidir sobre el seu propi cos.  

Com cada juny volem donar a conéixer les memòries de les persones LGTBIQ+ represaliades pel franquisme i la transció, donant veu a unes víctimes, que no han arribat a ser oblidades perquè sempre han estat desconegudes.