Com cada any per aquestes dates commemorem l’aniversari de la República. Ho fem com un triomf d’un poble oprimit i com la derrota de dictadures i monarquies opressores. El rei paràsit marxava a l’exili pel seu peu i amb el cap sobre les seves espatlles, no com alguns dels seus familiars guillotinats a la veïna república. S’imposava un treball immens d’educació i d’implementació de drets en una terra fins ara erma de justícia social. La llavor de la primera República germinava en una segona amb un futur tan il·lusionant com breu. Un futur sense corones que es tenyiria de la sang, que el 14 d’abril de 1931, va bullir de joia a les venes de totes les republicanes i republicans.
Com cada any rememorem que va suposar la República per a una societat sospesa des de temps immemorials en rols de vassallatge, de sotmetiment al senyor de torn, al noble, el terratinent o el cacic, o tot alhora. Queia un regne colonial, ja ben bé sense colònies, que havia perdut una guerra rere altra, però que encara vivia en el seu passat de glòria de conqueridor i amb el seu fastigós honor de colonitzador.
Com cada any recordem els avenços de la República, alguns pioners a Europa, tan alliberadors, sobretot per a les dones. Semblava que el sol d’abril havia inundat la caverna espanyola i la seva llum bactericida hagués intentat desinfectar la immundícia d’un sistema decadent i corrupte. Una calor de justícia i drets capaç de fondre les cadenes de l’analfabetisme i l’opressió imposada per rang de sang. Una llum que va voler deslliurar-nos dels amos de la caverna, que durant segles van mantenir al poble en l’obscuritat de la superstició i l’obediència deguda a una creu feta de por i injustícia, tot en el seu benefici.
Com cada any enumerem les grans fites de la República com el vot de la dona, la separació de poders, el reconeixement de la igualtat, el divorci, l’avortament, l’educació, la incipient reforma agrària i moltes més, algunes que encara no gaudim avui com és l’estat laic. Mentre el poble emancipat vivia aquest meravellós somni, les oligarquies, l’exèrcit i l’Església vivien el malson de veure en perill els seus heretats privilegis. El poder fàctic en l’ombra després de molt conspirar es va revoltar colpejant la República fins a la seva mort. Un assassinat que encara resta impune. Una República que jeu en la gran fosa comuna que és l’actual Regne d’Espanya, reinstaurat pels colpistes.
Com cada any parlen en abstracte de la República els representants polítics, que haurien, en nom de la veritat, la justícia i la reparació i de la democràcia, de sotmetre a la voluntat popular una nova república o repúbliques, donant compliment al mandat de les urnes. Per a ells el dia 14 d’abril és una jornada només de discursos i fotos perquè tenen massa por a perdre allò que no els pertany, obliden que els seus escons són nostres. Tenen por d’honorar les vides i les morts d’aquells que els van precedir, fent realitat allò per què van lluitar. Tenen por a veure’s desbancats per qui encara avui dia odia tant el significat de la República, que nosaltres estimem, que la tornarien a matar.
Com cada any ens encoratgem tot dient-nos que aquesta República, per la qual tants antifeixistes van donar les seves vides, no pot ser més que la llavor de les repúbliques que han de venir, repúbliques de respecte als drets humans que ens facin lliures.
Com cada any ens diem que hem de reivindicar aquell vent d’abril amb flaire de llibertat, que haurem de transformar en una tempesta perfecta de drets, que s’endugui la ferum de feixisme que ens envaeix. Una pudor tan irrespirable que ens ofega amb el seu aire mentider de pensament únic i repressiu. Tempesta d’abril, que descarregui els milions de metres cúbics de llàgrimes de dolor i de ràbia de tantes i tants antifeixistes, aigües que arrosseguin tot el fang feixista i que facin germinar pans, flors i llibres.
Com cada any cridem que ja no podem esperar més per tombar el franquisme, atrinxerat en la monarquia constitucional, parapetat rere els seus estaments podrits de nacionalcatolicisme i corrupció, que exerceixen la seva repressió en nom d’un sistema, que no sap el que és la democràcia. Un sistema que vulnera drets tan bàsics com el de la intimitat, el de la no violació de les comunicacions privades, sense donar explicacions emparant-se en una llei de secrets oficials franquista. Cercle tancat de cinisme i d'impunitat. Drets corcats, com la llibertat d’expressió i de manifestació, per lleis com la dita mordassa, que ens vol atemorits i tancats a casa o a les seves presons.
Com cada any constatem que anem a pitjor. Ens trobem l’abril de 2022 en un vertical escenari general de resignació, entre frases fetes, rams de colors, banderes que tornaran als armaris, homenatges d’inèrcia i compromís, que no poden ventar el desànim del cranc. Repúbliques i revolucions als llavis, l’anhel antifeixista al cor i una por induïda pel sistema repressiu a la ment. La por a que ens treguin allò que ens aniran robant de totes totes, aniversari rere aniversari, si no en diem prou. Una por al llop feixista, que ja està a les institucions, de vegades en pell de xai. Un temor que els governs de torn disfressen de seny i concòrdia democràtica. Una por que viurà en nosaltres fins que només tinguem la convicció que no tenim res més a perdre.
Com cada any us demanem que us aixequeu i poseu, algunes, la vostra primera pedra, altres, ja han perdut el compte de quantes han posat, tant se val si és petitat o gran, totes sumen. Hem de constuir els fonaments de les repúbliques antifeixistes de totes les persones que volen viure amb justícia. Ho fem ja o continuem enyorant-nos del passat cada dia més captius i més desarmats?
I com cada any i com cada mes, retem homenatge a aquelles persones que no s’ho van repensar ni un segon per defensar amb coratge un món sense oligarquies sangoneres i sense feixisme assassí. Un món amb un destí que aquestes persones lluitadores per fi creien a les seves mans. Un món de drets humans i de justícia social que mai serà nostre si no estem disposats a fer foc nou i república.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada