Els deutes de memòria són sempre imperdonables, però encara més quan es tracta de l’oblit del patiment de les dones represaliades pel franquisme i la transició. És tan invisible la marca del seu sofriment com profunda la seva petjada. Una marca que es dilueix en una societat estructuralment masclista on la història l’escriuen encara els homes amb una visió androcèntrica del món. Poques dones han compartit i/o han fet públiques les seves aterridores experiències de repressió en dictadura i menys encara en transició. És trist que les dones antifeixistes, que en guerra i postguerra van plantar cara als colpistes, no tinguin prou reconeixement. I és tràgic, per a la construcció inacabada de la nostra veritat històrica, la quasi inexistència de relats de la repressió policial, judicial i penitenciària dels anys 60, 70 i 80.
L’horror i el dolor de les tortures i la repressió sofert per les dones moltes vegades no s’ha expressat en tota la seva cruesa perquè en aquests crims de lesa humanitat hi havia un component d’humiliació, de vexació inherent a la seva condició de dona. Històries que tristament van restar silenciades pel llast del masclismecatolicisme espanyol.
A les dones a més de patir les mateixes tortures que els homes, les violaven o les amenaçaven de fer-ho, les violentaven sexualment, les tocaven en llocs que no es pronunciaven en públic, les insultaven a cau d’orella amb procacitats que ferien profundament la seva dignitat, les robaven i envaïen la seva intimitat impotents davant la impunitat dels botxins. Si ara tot això ens sembla terrible i insuportable imagineu-vos com seria d’insofrible en un temps on els tabús i la insignificança social de la dona faria increïbles els seus relats. Aquestes dones no van tenir ajuda per poder superar uns traumes amagats per continuar amb les seves vides i les seves lluites d'emancipacions. I fins i tot arribada la suposada democràcia aquestes dones havien de tenir una gran fortalesa i valentia per a verbalitzar més enllà del seu entorn què passava dins de les comissaries i les casernes.
En dictadura la violació i la vexació sexual a les dones eren concebudes com un atac a l’honor dels homes. L’ombra de la vergonya sempre perseguia a la dona en el regne del nacionalcatolicisme i encara més si era portadora de l’imperdonable pecat de ser roja. I en transició no van millorar les coses, les tortures i violències policials contra les dones compromeses amb l’activisme social, polític i pels drets dels seus col·lectius, estava encara impregnat d’un masclisme salvatge i sàdic.
Una prova de què les preses antifeixistes eren considerades unes perdudes que havien de ser reeducades era que les carcelleres de les presons eren monges. Cal dir que sense rastre de caritat cristiana, ans el contrari. Les monges, rosari en una mà i ressentiment a l’altra, tenien la missió de fer d’aquelles dones privades de tota llibertat unes bones catòliques, bones mestresses de casa per servir als homes que Déu les enviava, filles exemplars, amantíssimes esposes, mares de família i cuidadores abnegades. Dones submises i sacrificades com manava la Santa Madrastra Església. La presó de dones de la Trinitat no va ser una excepció i allà la repressió va ser aplicada per l’ordre de les Cruzadas Evangélicas de Cristo Rey. Una presó que es va inaugurar el 1963 per acollir les preses antifeixistes de la presó de Les Corts, governada per l’ordre de les Hijas de la Caridad de Sant Vicenç de Paül. Las Cruzadas no van abandonar la Trinitat fins al 1978.
Les preses polítiques que van passar per la Trinitat abans ho van fer per Via Laietana o altres llocs d’horror i terror. Tornem a exigir que Via Laietana esdevingui un lloc de memòria de la tortura i la repressió. A totes aquestes dones anònimes i valuoses volem dedicar la nostra concentració i esperem que les seves veus acabin trencant l’oblit.
També volem dedicar com tots els octubres les nostres reivindicacions de veritat, justícia i reparació a les Brigades Internacionals. Honor i glòria sempre. Volem recordar que l’embrió d’aquestes Brigades va ser l’olimpíada antifeixista de Barcelona el 1936, alternativa als jocs olímpics del nazisme a Berlín. Seria de justícia que el Museu Olímpic i de l’Esport de Barcelona, que actualment porta el nom del falangista Samaranch, una vergonya per a la ciutat, dugués el nom d’aquesta valenta i compromesa onada de solidaritat que van ser les Brigades Internacionals, antifeixistes arribats de tot el món per defensar la legalitat republicana.
Honorarem com cada any la figura del Lluís Companys i Jover en un aniversari més d’oprobi i ho farem en nom dels assassinats i represaliats pel feixisme espanyol a Catalunya i per les catalanes i catalans dels exilis que ell com a President representarà eternament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada