Setembre és el mes que marca dues coses ben certes, la primera és que la dictadura oficial va matar fins als seus darrers dies i la segona que la dictadura oficiosa va fer-ho revestida de democràcia, reconciliació i un futur sense memòria, ni retrets. Un canvi estàtic i estètic que va ser anomenat transició i que es va vendre com progrés, modernitat, pau i concòrdia. Un trànsit vers nous vestuaris amb altres vestits però on tots els actius de la dictadura van romandre en els seus llocs de poder privat i públic, engreixant en la monarquia constitucional que ens va regalar el Caudillo de la mort.
Encara avui en dia es parla de dictablanda per denominar els darrers anys de la dictadura, del desarrollismo, l’obertura i dels temps feliços del turisme suec. Encara avui en dia es parla de la pacífica transició, de la llei d’amnistia com a eina cabdal de l’invent i de la meravellosa constitució del Regne d’Espanya. El cas d'en Cipriano Martos Jiménez, el dels últims afusellats del franquisme i el cas d’en Gustau Adolf Muñoz de Bustillo Gallego, entre molts altres, posen en evidència aquests contes per creients curts de vista i desmemoriats. La dictadura va represaliar durament als seus opositors fins a l’últim dia i l'endemà la repressió va continuar sense solució de continuïtat. Va seguir en el si d'una democràcia que segueix segrestada per un cop d’estat que va derrocar la legal i legítima República. La prova evident és que la repressió no ens abandona i que tothom a qui el nou antic règim considera dissident acaba denunciat, multat, detingut, empresonat, exiliat. La repressió no va ser desterrada de les institucions que en nom de l’estat ostenten el monopoli de la força, porra i maça.
Tots els setembres tornem a recordar aquestes dues coses tan evidents perquè no podem fer una lectura correcta del nostre avui ni tindrem cap demà veritablement democràtic fins que no obrim els ulls a la veritat del brut i brutal ahir i fem una bona neteja. La prova evident de tot això és que per obtenir justícia les famílies d’aquestes víctimes de setembre com els germans d’en Cipriano i d’en Gustau, l’Antonio i el Marc, hagin hagut de recórrer a la República Argentina perquè al 2021 encara l’estat espanyol els hi nega el seu dret a la veritat, la justícia i la reparació. No tenen dret a la veritat perquè no tenen accés als expedients i a altres documents dels cossos de seguretat de l’estat implicats en la mort d’en Cipriano i d’en Gustau. No tenen dret a la justícia tampoc perquè les seves portes estan tancades per a ells. No tenen dret ni tan sols a la reparació perquè a més de ser víctimes estigmatitzades per les seves militàncies no han rebut cap indemnització com si ho han fet reconeguts botxins i en el cas d’en Cipriano ni tan sols la família ha pogut recuperar el seu cos. L’única reparació que han tingut és la difusió de les seves històries per part de la gent conscienciada que vol amb els seus exemples explicar que vivim en un estat on ni es van respectar, ni es respecten els drets humans.
El sindicalista Cipriano Martos va ser torturat de forma sàdica a la caserna de la Guardia Civil de Reus fins al punt de fer-li ingerir un líquid corrosiu que el va cremar per dins provocant-li una agonia de setmanes fins a la seva mort. Un patiment I una mort en soledat custodiat per la Benemèrita amb una família aliena al seu dolor perquè només va ser avisada quan va morir. Quan van arribar a l’hospital des de la seva localitat de la província de Granada no vam poder veure el seu cos perquè entre amenaces una parella de tricornis els hi va barrar el pas. El lluitador clandestí antifranquista va acabar en una fosa del cementiri de Reus enterrat clandestinament. I allà continua sense saber que el seu germà Antonio s’ha convertit també en un lluitador com ell i que amb determinació exigeix la seva exhumació. Aquest agost s'ha posat en marxa una campanya de recollida de signatures de suport a l'exhumació d'en Cipriano Martos i us demanem la vostra col·laboració per tal de fer tota la difusió possible.
Gustau era encara un nen quan va rebre un tret de la Policía Nacional per l'esquena l'11 de setembre de 1978. Un assassinat que es va voler encobrir fent desaparèixer proves i amb uns informes forenses que negaven l'evidència del crim comès. A Gustau li van treure la vida, només tenia 16 anys quan es manifestava pels seus ideals de justícia social i per la llibertat del seu poble contra el parany de mentides de la transició i els seus pactes, llaç pesant que arrosseguem encara. El seu cos sense vida va ser profanat per uns policies de paisà que burxant en la seva esquena amb un bolígraf i un sifó li volien treure la bala per esborrar tot rastre de les seves accions. Van ser desenes de militants i manifestants els que van ser ferits i morts durant la transició, danys no tan col·laterals de la democràcia espanyola. La família d'en Gustau no va rebre justícia llavors, ni ara tampoc. La veritat i la reparació ha vingut de la mà d'aquelles persones i col·lectius que han mantingut la memòria d'aquest militant del PCE(i) viva i del documental “Gustau, la transició al descobert” que es podrà veure aquest 14 de setembre al programa Sense Ficció a TV3 i que recomanen encaridament.
Passen els setembres, però no passa la justícia per les reclamacions de les víctimes del feixisme espanyol. Passen els anys i víctimes i familiars ens abandonen sense haver-la conegut. Ens resta la indignació, la reivindicació, la memòria i l'espurna d'esperança que no ens han pogut robar per no deixar de lluitar pels drets de les víctimes del franquisme i la transició. Aquest setembre les recordarem en la nostra concentració mensual el dissabte 25 a les 12 hores a la plaça Sant Jaume.
27 de setembre, no oblidem: Xosé Humberto Baena Alonso, Ramón García Sanz, José Luis Sánchez- Bravo Solla, Jon Paredes Manot "Txiki" (afusellat a Collserola i l'únic amb el seu consell de guerra anul·lat. El 2017 el Parlament de Catalunya va anul·lar tots les consells de guerra perpetrats per la dictadura a Catalunya) i Angel Otaegi Etxeberria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada