CENT VINT-I-DOSENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. CONTE DE SOLSTICI D'HIVERN.

 

Conte de solstici d’hivern.

Un conte us explicarem, tan bé com nosaltres sabrem; si el llegiu ens entendreu, qui no el llegeixi no en tindrà consciència de tot plegat. 

Cada any amb l’arribada del solstici d’hivern el senyor Capitacista mostrava el seu rostre més lluent per amagar el seu costat més obscur, i tothom, sabedors i no sabedors del que hi havia darrere de la seva façana plena d’artificis de so i color, d’una manera o d’altra, queia de quatre grapes davant l’ombra allargada del seu barret de copa. Les víctimes de l’antropòfag desig de riquesa del senyor Capitacista, les de la més asfixiant pobresa o les desesperades al fil del barranc del deute implacable del cauràs i mai te’n sortiràs, totes víctimes dels paranys enlluernadors d’aquest senyor sense ànima, ni cor, no volien veure que només ell era el culpable de tots el seus mals. Els hi era molt més fàcil buscar sota els ponts del laberint social, modelat pel senyor Capitacista a la seva despietada semblança, als més febles. Era millor culpar de la misèria pròpia als sense sostre, als sense papers, als sense contractes, als sense carnets oficials, als sense drets, als sense benes als ulls i sense por a alliberar-se de les cadenes visibles i invisibles del seu sistema. El senyor Capitacista aplicava la màxima de dividir i vèncer. Manava amb mà de ferro pels irredempts i pels rebels i amb guant de vellut als llepadors de les seves lluents sabates de pell humana i als xucladors de la sang i la llibertat de les desheretades. Vampírica cort de vassalls, cort de bestiar omnívor. I vencia, perquè al cap i a la fi el somni legítim dels que no tenen és tenir i atiar el desig de possessió sense mesura, ni límits ètics, li era molt fàcil amb els seus exèrcits de sirenes cantaires. I cada vegada que es trepitjava al pròxim per les molles del pà girava més ràpid la roda trituradora sobre la qual el senyor Capitacista engreixava sense cap escrúpol.

Però per aquella bona gent que no conegui a aquest sòrdid personatge us direm que el senyor Fran Ñ. Capitacista no sempre es va dir així, coses dels processos històrics. Es sospita que mai va ser nen, ni va tenir una mirada transparent, ni va sentir cap emoció compartida i desinteressada i molt menys mai va rodolar una llàgrima pel seu rostre de ciment armat, exceptuant alguna de rèptil davant dels seus caiguts i dels seus sants. Diuen que va néixer en el temps immemorial en què la humanitat es va dividir entre els molt pocs que manaven, posseïen i treien a la resta tot: la terra, els animals, l’aigua, les dones, les filles i fills, la vida. Un temps de ferum a testosterona i ferro on l’orgull de pertinença a una família escollida pel déu que prèviament havia escollit la família, trampa manifesta, era el salconduit per omplir d’or les seves arques. I aquesta noblesa amb dret de pernada per fotre tot i tothom tenia un pendó brodat que onejava sobre els caps tallats dels seus enemics. Amb el pas del temps el senyor Capitacista va baixar del cavall per pujar al Ferrari, va canviar la ploma pel dispositiu móbil d’última generació, va convertir la riquesa tangible en especulació per fer-se més ric i poderós i el seu pendó es va convertir en bandera quilomètrica que va enbolcallar-ho tot i al mig un gran voltor símbol de la idiosincràsia del regne de la carronya. Ara les seves lloes ja no les canten els joglars sinó els canals de televisió, uns i altres sempre a sou de la seva teranyina de propaganda que ho atrapa tot. 

Però tornem als dies finals del final de l’any quan totes i tots ens desitgem lo millor pels següents 365 dies, la majoria de vegades sense molta sort. No desistim de fer-ho malgrat que ja fa anys i panys que els nostres benintencionats desitjos rodolen per la pendent de la catifa aixecada del senyor Capitacista, que ja no pot amagar més brutícia. Orogràfia de llana esquilada del ramat d’ovelles pasturades pels seus gossos, llana de poble belador. Doncs un dia d’aquests, jornades interminables d’anuncis de torrons i bombolles, va trucar a la porta del senyor Capitacista el fantasma de totes les bones persones que van tenir el valor i el coratge de disputar-li el poder , val a dir que sense molt d’èxit i que cap va morir al seu llit. Cuques de llum versus cucs de la putrefacció. La veritat és que el bon fantasma multicolor feia molt de goig. No s’havia aparegut fins aleshores perquè havia estat molt complicat unir totes les seves forces en un sol mandat, segles de reunions i assemblees i quan arribaven a un acord s’havia de tornar a votar perquè arribaven noves víctimes, que si les repúbliques, que si l’estat del benestar, que si l’estat de dret, que si la separació de poders, que si… no hi havia aturador per a la repressió. Però tornem al despatx, que no ens volem perdre altre cop. Allà estava el senyor Capitacista mostrant un somriure franc de victòria al digne fantasma, que portava escrit en el seu llençol el text votat, breu per no entrar en jo he dit, tu has dit i tota la conjugació del verb. “Hem acordat que en els propers dies unes companyes i companys escollits en sufragi lliure actuaran com a delegades i delegats de totes aquelles que al llarg de la teva vida han volgut mostrar-te el camí de la igualtat, de la solidaritat, de la fraternitat, de la llibertat constructora de justícia social i que malhauradament han acabat mortes i assassinades per la guàrdia custodia de la teva cobdícia i de la teva supèrbia. Vindran per ensenyar-te el teu trist destí”. El senyor Capitacista va posar cara de molt espantat per esclatar en un sorollós riure estremedor tot exclamant: què vinguin, però no garanteixo que tornin, ara tenim unes garjoles per ectoplacmes al nostre infinit clavagueram que garanteixen una miserable estància a qui les ocupi. I és que aquest senyor cínic i sense entranyes ja volia castigar a la disidència més enllà del seu darrer alè, no era prou amb jutjar i condemnar, havia que rejutjar i recondemnar eternament. Éxtasi criminal. 

El fantasma va desparèixer tremolant, ja no tant de por, que també, sinó perquè les diferents sensibilitats que el componien van començar a barallar-se, que si aquest no aprendrà mai, que si ja està bé d’anar amb la mà estesa, que si el lliri, que si el que cal és una revolució, que si unitat, que si pactem, que si hem de trencar cadenats, què a les barricades de vius i morts, .… Com era de preveure les delegacions que havien d’anar a mostrar el suposat negre final del senyor Capitacista, Fran per a les seves amistats titelles i insaciables, van decidir no anar-hi, no per temor, ni per manca de dignitat, ni per manca de fidelitat als seus ideals sinó perquè van agafar una depressió que no era d’eixe món. Un virus molt perillós que el senyor Capitacista va escampar amb les seves malèvoles gotícules sobre els emissaris, que ignorants de tan devastadora pandèmia no duien mascareta, i clar, el senyor Capitacista mai ventilava les seves estances per evitar que el vent es dugués el polsim de tanta cadena, fang pels maons dels seus pilars. 

Es deien per consolar-se que qui els podria retreure res, a la fi qui podia combatre amb èxit la claudicació de les desil·lusionades, la desídia de les que tot els hi està bé, l’esperança de les creients amb la falsa cara amable del sistema i en la seva transformació, l’entusiasme dels reaccionaris defensors de l’essència més repugnant del verí del patriotisme integrista i religiós, la curta memòria de les que encara tenen la capacitat d’indignar-se. Res del que mostressin al senyor Capitacista faria una petita rascada en la seva armadura de desvergonya, qui podria fer una esquerda en el seu imperi de la llei per treure-li la bena a una justícia al dictat del seu poder, quin sentit tindria mostrar l’explotació i la desesperació d’aquelles que no arriben a final de mes, que no tenen les necessitats bàsiques cobertes, que passen gana, fred, que no tenen una teulada segura, patidores de pobresa salarial, pobres pensions, pobresa energètica, pobresa ecològica, pobresa sanitària, pobresa en drets humans, pobresa de llibertat, de pobresa d’humanitat. Ell tot ho ven al millor postor sense importar el cost en vides. Vides que li són totalment alienes perquè no té la capacitat de sentir el sofriment de qui malviu sota les seves estructures inamovibles d’opressió. Roba el futur a persones, a pobles, al planeta. 

Es pensaven desconsolats que només amb les minories que fan volar els estels dels mots més bonics: veritat, justícia i reparació no podrien amb el senyor Capitacista, ja que aquestes amb les motxilles plenes de tan pesat passat de penes no podrien pujar la costanera muntanya d’injustícia i molt menys assaltar un cim blindat on retenien segrestada la democràcia. Elles i ells, que no tenien ni carn, ni ossos, no sabien com plantar cara a un monstre tan malvat. Però quan ja havien perdut el compte de totes les assemblees fetes va arribar una nova víctima, una persona morta recentment en un incendi d’indecència política i social, que va aixecar la mà per parlar. En arribar el seu torn els va dir que la seva suposada debilitat era la seva força, que justament ara eren més lliures i forts que mai, que podien habitar, això sí, amb tot el respecte, en totes aquelles persones que encara senten calfreds davant el patiment d’altre ésser humà, que senten el desig de treballar davant les històries de lluita contra l’opressió, que plora pel dolor de les persones discriminades i vexades. Dins d'aquestes persones podrien convèncer-les de què si són moltes poden conjurar la por i no tenir aturador. També els va fer notar que els grans canvis sempre els fan esclatar petites espurnes i que posar en marxa el camí de l’emancipació no era el principal problema, que la qüestió era com arribar a bon port i com lligar les barques a la llibertat perquè cap temporal de feixisme, racisme, masclisme, xenofòbia, discriminació, de qualsevol mena d’espoli, es digui com es digui, els tornés a terra cremada amb la sal extreta de la suor del poble treballador. I nosaltres estem per vigilar, perquè no hi hagi mai més espai pel desànim i no es tornin a vulnerar els drets humans. Totes i tots després d’emmudir una estona van trencar el silenci amb un esclat clamorós de “Ho farem! ho farem!”. Quina emoció! Les seves paraules van funcionar com un antídot contra la infecció del senyor Capitacista. 

Així que si sentiu alguna cosa estranya els dies vinents no patiu, ni us espanteu, potser és el besavi que va lluitar contra el feixisme a l’Ebre, l’àvia que va fer d’enllaç amb la guerrilla, la mare que va córrer davant dels grisos, o Durruti, o Companys o Ferrer i Guàrdia o la Teresa Claramunt, llista interminable, que us ha vingut a visitar amb la seva maleta exemplar ben carregada de raons per lluitar i fer que totes aquelles coses que ens desitjarem aquests dies siguin somnis compartits fets realitat ben aviat. 

I si us demaneu com sabem tot això, la resposta és ben senzilla, perquè ja tenim els esperits de les vençudes, de les paries de la terra, de les que ho van donar tot sense esperar res, de les que no van acotar el cap, ni van saber viure de genolls, els tenim ocupant els nostres cors. Alguna companya i algun company fins i tot han acollit a més d’un. Es veu, que de vegades, no es poden estar de discrepar provocant petites taquicàrdies als seus estimats hostes, perquè sempre hi ha alguna desavinença per un punt o una coma i és que les antifeixistes som així fins més enllà de la mort.

I vet aquí un gos, vet aquí un gat senyor Capitacista que aquest conte no s’ha acabat.   

Molt bon solstici d’hivern. I el raïm de la veritat, la justícia i la reparació ens el menjarem al 2021. 

Si et cuides, ens cuides.