Aquest mes de novembre no ens concentrarem a la plaça Sant Jaume a causa del confinament perimetral municipal de cap de setmana pautat pel Govern de la Generalitat dins de les mesures contra el coronavirus. Sempre amb solidaritat amb tots aquells col·lectius que més pateixen per aquesta pandèmia, una més que s’afegeix a la pitjor de les pandèmies, la de la destrucció del sistema públic que ha de vetllar perquè ningú quedi desprotegit a l’intempèrie del capitalisme salvatge.
Un mes de novembre que marca un nou aniversari de la mort del dictador al seu llit fa 45 anys. Una mort i 45 resurreccions que ens ofeguen.
Franco és ben viu, fins i tot més viu que mai, amb un VOX que les enquestes diuen que irromprà al Parlament de Catalunya amb força. Un diputat només ja seria una alarmant vergonya. Això passa perquè ara ser franquista és una opció política més que juga a la democràcia en el pati del Règim del 78. Una hora del pati etern on cops, insults, vexacions, intimidacions són permeses perquè són coses de canalla, bretolades. Tot passa mentre el magisteri de l’estat està de tertúlia d’esquena a les criatures i quan arriba alguna personeta plorant o denunciant que li han fet mal li responen: no acusis, alguna cosa hauràs fet i calla que encara rebràs. Així la llei de la impunitat del més fort impera i les més febles i vulnerables, aquelles que porten les samarretes amb els lemes de justícia social i llibertats de les seves mares i pares són assenyalades com culpables, malgrat ser les víctimes propiciatòries del joc brut en un pati amb una insalubre ferum de claveguera.
Franco cada 20-N s’ho mira tot des del seu balcó de la plaça d’Orient amb vistes a tota la seva Espanya unida per imperatiu legal, gran i lliure als seus ulls malalts d’odi a la dissidència i a la diferència. Riu el colpista pensant que per moltes vegades que enterrin els seus ossos el seu esperit segueix volant per sobre dels nostres caps amb l’allargada ombra d’un feixisme universal amb un destí inamovible, estació termini injustícia.
Franco, incorrupte com la mà de Santa Teresa d’Àvila, a la qual venerava agenollat davant de la seva tauleta de nit, s’enorgulleix de veure com la corrupció marca de la seva dictadura genocida s’escampa com taca d’oli contaminadora. Mirant com creixen en la seva pell de brau grans patriotes rojigualdos, defraudadors i lladres de mena, començant pel seu fill polític Juan Carlos, el fugit. Es mostra ufà davant la seva blindada monarquia, lligada i ben lligada, filla del seu regne franquista que tots els constitucionalistes, que es pensen demòcrates, avalen amb vassallatge reptant.
Un Franco, nacional i catòlic, però gens cristià, que pregava a tot el santoral mentre signava penes de mort amb l’alegria d’un psicòpata director d’escorxador d’innocents, gaudint del patiment dels vençuts de la seva croada colpista. Avui resta satisfet de veure les roges i rojos que encara resten soterrats, amagats, oblidats mentre les seves famílies encara ploren per ells. Passejat sota pal·li per una Església que avui en dia encara li fa misses i viu de la nostra butxaca gràcies al seu llegat ampliat en el Concordat del 79. Ell, caudillo por la gracia de dios observa els privilegis de l‘església catòlica canonitzant els màrtirs de la croada contra rojos i ateus amb una legió d’ultres amb bandera, cartera i toga contra l’emancipació i els drets de les dones, dels col·lectius LGTBIQ+ i de tot allò que no té cabuda en els seus petits caps reaccionaris.
Franco es mostra satisfet perquè el pas del temps no ha pogut amb els seus inamovibles principis del moviment perpetu, així gaudeix del seu regne en blanc i negre amb presos i exiliats polítics, amb unes forces de seguretat de l’estat que quan treuen la porra és per colpejar als de sempre, antifeixistes i invisibles, marginats pel sistema, amb una justícia només cega pels de dalt que clava la seva espasa en les de baix.
Franco perviu en un estat on la trampa es fa inclús abans que la llei, on les lleis són interpretades a favor de la seva obra o simplement no s’apliquen a les persones, que esgotades ja no poden seguir corrent a contracorrent a la roda instal·lada a la gàbia de la seva herència.
El generalísimo dictador es complau amb la multiplicació dels seus No-Do Non Stop on es blanqueja el feixisme cada dia en nom de la llibertat de premsa i la democràcia, ell que va començar amb un canal de televisió ha assistit al miracle de la multiplicació de la propaganda i les fake news.
Si mirem els titulars de les darreres setmanes veiem persones multades o portades a judici per manifestar-se acusades de delicte d’odi religiós, manifestants antifeixistes colpejats, detinguts i acusats d’odi als feixistes en un món a l’inrevés, directors de cinema denunciats per portar la veritat a les seves cintes en un regne on la mentida és virtut i la veritat una catifa on el dictador es renta encara les seves botes plenes de sang.
Així estem davant un altre novembre de resurrecció on l’única opció és continuar lluitant perquè cap aniversari més sigui celebrat per aquells que trepitgen els drets humans, el dret a la veritat, la justícia i la reparació per les víctimes del franquisme i la transició, la llibertat i les llibertats individuals i col·lectives. Perquè la nostra perseverança antifeixista serà la tomba on mai no tingui repòs l’assassí Franco.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada