CENT NOVENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. NOVEMBRES ANTIFEIXISTES.

Fa massa anys que denunciem que sota la immensa i bruta catifa de la transició s’amagava un franquisme letàrgic, però viu, malauradament cada dia més enfortit. El 20 de novembre de 1975 va morir el gos, però no la ràbia, ni la ràbia dels vencedors, ni la que han generat tants anys d’impunitat en les persones hereves d’aquelles que es van enfrontar al feixisme. Però no són iguals, la dels feixistes és una ràbia cega i impúdica que prové de l’odi, un odi profund i covard a tot allò que consideren l’enemic, a tota la dissidència, al lliurepensament, a la diferència, a la riquesa de la pluralitat i l’horitzontalitat com a reflex de la igualtat i la solidaritat, una ira que els deixa nus davant del mirall de la democràcia. La nostra ràbia, que encara no ha esclatat, és una ràbia que neix de la trista llavor de l’explotació i de la injustícia, una ràbia antiga i alhora contemporània, filla de l’opressió i el menyspreu del poder, amb títol nobiliari o amb títols de la Borsa.  La nostra és una ràbia digna que té com a objectiu la defensa dels drets socials, dels drets humans, no és un sentiment llancívol contra el feble, contra les persones que pateixen discriminació de qualsevol tipus, la nostra ràbia no vexa, emancipa individualment i col·lectivament als pobles que volen empoderar-se.

Nosaltres patim la seva ràbia en forma de detenció, d’acusació, de repressió, de presó, la ràbia fosca dels de la llei a la llei que trepitgen cada dia la seva constitució monàrquica quan nosaltres volem defensar els nostres drets. Ells tenen la força, la de l’estat i els seus aparells, que mantenen les seves estructures des de la dictadura, nosaltres tenim les nostres mans, la nostra intel·ligència i la força de la raó i de la nostra imaginació, que no deixa de dibuixar escenaris de llibertat. Ells determinen els nostres presents i hipotequen els nostres futurs, nosaltres hem de canalitzar la nostra ràbia per fer-nos amb les regnes de les nostres vides per millorar la de tothom. Mentre la seva ràbia es converteix en fúria envoltada en el vell estendard de “dios, patria y rey”, la nostra no pot esdevenir una tempesta d’estiu, més aviat ha de ser un fort vendaval, que s’endugui d’una vegada el franquisme i les seves arrels feudals i inquisitorials a cremar al seu desolador sol.

Un dels pilars de la impunitat ha estat la mentida, l’engany, la culpa i la por, sempre ens han dit d’entrada que no a tot, perquè no es podia dinamitar la reconciliació nacional, perquè es podrien obrir ferides. Una reconciliació inexistent i unes nafres sempre obertes en canal per la violació sistemàtica dels drets humans de les víctimes del franquisme i la transició. Però la lluita perseverant de la memòria rebel i incòmode ha demostrat que no era qüestió de poder sinó de voler. Així el mes passat Franco va sortir del Valle, encara que amb honors, en un moment on no es deixava de parlar de convivències trencades, sense que la Corona fes implosió. I ara diuen que es duran a terme més exhumacions, aquesta vegada dels segrestats post mortem per la megalomania del dictador, quan sempre havien dit que era inviable. Si no defallim, un dia ens aixecarem amb la llei d’Amnistia derogada i no s’ensorrarà l’estat, potser només serà una mica més democràtic. I no volem, ni permetrem que ens facin responsables d’haver creat el monstre de Vox, ni d’haver-lo fet créixer. Aquesta aberració l’ha parit la misèria política i ètica de l’estat espanyol. Aquest fang verd i pestilent és el seu Golem, fet de la matèria que resta sota una catifa que ja no podia tapar tanta pols franquista. Un detritus que desbordava les clavegueres del Regne d’Espanya. I mentre polítics i premsa rentin diàriament la imatge dels partits feixistes, normalitzin que ocupin escons i els humanitzin en programes brossa, els únics responsables del seu creixement serà el propi sistema.

El feixisme continuarà sent botxí i les seves víctimes no deixaran de ser culpabilitzades mentre no plantem cara a aquesta bèstia deixant-los sense espai, deixant de fer d’altaveu dels seus missatges masclistes, racistes i homòfobs, mentre oblidem el veritable nom de les coses i utilitzem eufemismes per a designar-les. Vox és un partit franquista i els seus votants encara que diguin que no per pocavergonya o desconeixement, també.

La nostra ràbia captiva és la barreja del coratge i el dolor de tantes represaliades que van combatre l’oligarquia i el feixisme. La dels oncles de la nostra companya Carmen, la de la mare, el pare i l’oncle de la nostra lluitadora Paquita, la del nostre incansable company sempre dempeus Juan. I la de tantes rubinenques i rubinencs als quals aquest dissabte 30 de novembre volem retre homenatge. La nostra ràbia constructiva esdevindrà un edifici de memòria del qual no es podrà desallotjar mai la veritat, la justícia i la reparació, ni amb lleis, ni amb porres.