El 26 de gener de 1939 les tropes franquistes van entrar a Barcelona, van
passar, trepitjant el No passaran
amb les seves botes de mort, van desfilar i van fer misses de campanya al mig
de la ciutat. No van estar sols els feixistes, els carrers deserts per la
fugida al més trist i incert dels exilis de milers d’antifeixistes van començar
a emplenar-se, van sortir del seu cau els enemics de la República a abraçar i
petonejar a l’exèrcit colpista, alguns s’en penedirien més tard. Començava a
Catalunya una dictadura de quatre dècades, que a altres indrets es va estrenar
el 1936. Des de llavors han passat 80 anys de vergonyosa traïció i deslleialtat
cap a la legalitat republicana, cap a les persones que la van defensar, cap a
tota la gent que va morir per culpa d’una guerra que no va ser civil, només un
interminable cop d’estat a sang i foc. 80 anys d’oblit de les víctimes, de
perdó pels botxins, d’impunitat i protecció dels pilars franquistes que
sostenen una minsa democràcia que cada dia es devalua més, com molts organismes
internacionals afirmen. Una traïdoria a la república i als seus valors
sostenint, protegint i pagant una monarquia imposada per un dictador que es va
votar en un pack indivisible del trágala i que es diu constitucional,
esquitxada per la corrupció com el mateix sistema del Movimiento que s’ha
desvelat inamovible, per molta operació estètica al quiròfan de la transició.
Es van maquillar els poders de l’estat, els organismes i les institucions públiques
i durant molts anys moltes persones van creure allò del miracle de la democràcia
espanyola, que no va ser més que un miratge, basada en una reconciliació
consistent en perdó pels assassins, torturadors, censors i corruptes i un
inexpugnable mur d’oblit i silenci per a les víctimes del feixisme i els
lluitadors antifeixistes.
Ara tenim un feble estat democràtic que mostra la seva força multant i
criminalitzant la protesta, pegant a qui aixeca la veu, detenint arbitràriament,
empresonant preventivament, prohibint drets, expulsant la gent de les seves
llars, censurant llibertats. On el
masclisme, la xenofòbia i el feixisme no són sancionats com cal perquè
s’arrelen en la judicatura i les forces i cossos de seguretat d’un estat
impropi de dir-se democràcia quan es vulneren els drets humans. Un estat amb un
govern que no pot treure el dictador de la seva tomba, ni fer res de bo, si això
és possible, amb la monstruosa fossa del Valle de los Caídos, Patrimonio
Nacional, ni obligar a complir una paupèrrima llei de la Memòria a l’Església
més feixista i reaccionaria. Ni tan sols pot vetllar per a què la bèstia, que
no era morta sinó adormida, no entri a les institucions per la porta de les
urnes, per haver estat captiu dels missatges de la ultradreta, blanquejant l’essència
tan perillosa de la una, grande y libre,
dios, patria y rey, que tanta sang va fer vessar.
La consigna No passaran va
traspassar fronteres i es va convertir en un lema internacional. Aquesta no va
morir, moltes arreu del món l’han mantingut viva, la gent de la Memòria
combativa, la de la veritat, la justícia i la reparació l’hem lluït amb
l’orgull i la joia de fer valdre tan valuosa herència. Moltes altres persones l’havien
guardat a un calaix o al baül, unes al de les lluites guanyades i altres al de
les lluites perdudes, però ara han vist que han de treure-la de nou a la llum,
perquè si havien conquerit alguna cosa, s’està perdent a un ritme vertiginós. Urgeix
recuperar el temps de les cireres per plantar cara al feixisme, al de casa
nostra i el de la casa gran que és el món. Serem brigadistes internacionals
contra l’opressió, les cadenes, les mordasses, la retallada dels drets, la por
i el derrotisme i formarem exèrcits de paraules i voluntats, i trinxeres de
democràcia per defensar-nos de tanta misèria. I serà justícia.
Qui conviu amb naturalitat i normalitat amb el feixisme no és demòcrata.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada