La música ha estat sempre un fil conductor d’emocions meravellosament
poderós. Una eina més de les lluites contra l’opressió i un instrument
revolucionari encoratjador. Un catalitzador d’idees, sentiments i valors, un
sintetitzador de conceptes i ideologies transmès de la pell al cervell amb una
força inigualable. Una combinació de notes i lletres, de melodies i poesia amb
la capacitat de fer plorar, de fer riure, d’invocar revoltes de justícia,
d’aixecar pobles vers llur llibertat.
La guerra contra el feixisme espanyol està plena de música republicana i
antifeixista, que encara ens arriba al cor i ens empeny a continuar plantant
cara al mateix enemic. Qui no ha cantat “Ay Carmela”, “A las barricadas” o
“Hijos del pueblo” i no ha sentit la necessitat d’enfrontar-se a la injustícia
en nom dels vençuts de la terra. Qui
no ha escoltat la cançó protesta contra el franquisme i no ha sentit la ràbia del
represaliat i la solitud del clandestí. Qui no ha tremolat d’horror escoltant les
“Campanades a morts” de la sagnant transició. Tots hem cantat “L’estaca” o el “Què
volen aquesta gent?”, i el més trist és que encara les haurem de continuar
cantant per denunciar les mateixes situacions de presó, censura, tortura,
robatori de llibertats i drets.
La cançó popular convertida en himnes als fronts, a les trinxeres, a la
rereguarda esdevenien un fet cohesionador amb la capacitat d’aglutinar gent de molt
diversa procedència en la defensa de la legalitat republicana. Moltes vegades
les notes i les veus eren alegria en mig de la desolació, coratge davant
l’adversitat, consol davant la desgràcia. Era energia solidària, era comunitat,
germanor, era una amiga fidel, aliment i guariment. Cançons que la gent gran
ensenyava als més petits i que han sobreviscut durant generacions. Algunes persones
hem tingut la sort de tenir una àvia o un avi, que ens ha cantat a cau d’orella
com un secret “En la plaza de mi pueblo … nuestros hijos nacerán con el puño
levantado” o “Si los curas y frailes supieran … subirían al coro cantando
libertad, libertad, libertad”. Harmonies subversives trencant el silenci imposat
en dictadura i monarquia.
La música contra el feixisme era i és una vacuna contra la impotència del
trepitjat per la bota dels aparells de l’estat, era i és una font d’unitat
contra la impunitat, era i és un
senyal de reconeixement de lluites compartides, un so de complicitat. El tret
pacífic de sortida de revolucions de flors com va ser Grândola Vila Morena de
Zeca Afonso, la cançó que va derrocar una dictadura un abril portuguès,
inundant de clavells vermells els carrers.
La música sempre serà un antídot contra la por que ens talla les ales i ens
sotmet com esclaus. Molts
afusellats pels escamots de venjança i rancor del franquisme van morir cantant
els seus himnes antifeixistes. Etelvino Vega va caminar cap al paredó amb 26 companys
més el 15 de novembre de 1939 a Alacant tot cantant plegats La Internacional,
deixant glaçats a qui els escoltava darrere els murs de la presó esperant el
mateix destí. El 27 de setembre de 1975 va ser fusellat Jon Paredes Manot, a
Collserola abans de sentir-se els trets de mort va sonar la veu d’en Txiki
cantant “Euskadi Gudariak”. Les seves goles inflamades de valor i coratge, amb
dignitat, assenyalaven als assassins, fent-los saber que vindrien més que
agafarien el seu testimoni per a guanyar la llibertat, les llibertats, sense
cap por.
Aquesta concentració celebrarem i gaudirem de la victòria de les rodones,
les negres i les corxeres sobre l’odi, la petitesa del botxí ordenant,
l’executor i els acòlits de la foscor dels qui cada dia maten la democràcia en
nom d’un estat de dret tan tort, que ja no pot sostenir-se dempeus més que per la
imposició de la força.
Volem donar les gràcies a les companyes i companys de la Brigada
Intergenaracional, que han estat part de la nostra banda sonora, que ens ha acompanyat tantes vegades i que amb la
seva digna tasca recuperen memòria desinteressadament i solidariàment. També
volem agrair el seu compromís amb les víctimes del franquisme i la transició a
tota la gent que ens ha fet costat durant aquest temps, la gent de pas i
aquella que es va quedar darrere de la nostra pancarta-barricada. Milers de
gràcies a les persones de moral indestructible que conformen la nostra Mesa de
Catalunya, a aquelles que han format part de nosaltres i encara continuen vives
en les nostres reivindicacions, a l’Álvaro Fernàndez, a en Joan Aguirrezabal, a
la Carme Conill i a la Milagros Riera, als quals no plorem perquè són vent de
llibertat. Moltíssimes gràcies a totes les persones vingudes d’arreu del món
que ens ha agraït la nostra tasca de difusió i de lluita, a les persones
indignades, les que han plorat i han compartit les seves històries silenciades
amb nosaltres, a aquelles que ens han donat la mà o ens han abraçat amb emoció,
sou pilars contra l’oblit. Gràcies a les companyes i companys de la Xarxa
Catalana i Balear de Suport a la Querella Argentina contra els crims del
franquisme i la transició per la seva perseverança i per haver recollit durant
aquests anys milers de signatures contra la impunitat.
-->
Hem pensat que una manera fantàstica de donar tantes i tantes gràcies i de
celebrar els nostres 9 anys de reivindicacions de veritat, justícia i reparació
als nostres carrers era fer un homenatge a la música que va acompanyar les
lluites i el patiment de les nostres víctimes. Per això tindrem la sort de
gaudir de les veus i els cors del cor manresà Incordis i del company Dani Caracola, cantautor de la Brigada
Intergeneracional.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada