El per què?



Les persones i associacions que formen part de la Mesa de Catalunya d'Entitats Memorialistes es manifesten cada mes des de fa més de cinc anys. Ho fem per a demanar Veritat, Justícia i Reparació per a les víctimes del franquisme així com l'anul·lació dels judicis il·legals de la dictadura franquista. També demanem aquestes justes reivindicacions per als centenars de víctimes de la transició.

Exigim la fi de la impunitat franquista que perviu avui, protegida encara per les actuals lleis i el mateix estat que fa de la Llei d'Amnistia de 1977 punt d'ancoratge de la batejada com democràcia del Regne d'Espanya. Llei qüestionada per més d'un organisme internacional com l'ONU.

A l'estat espanyol s'han comès els més terribles crims de lesa humanitat, imprescriptibles per la seva pròpia naturalesa. Entre els més punyents de tots aquests crims està el negacionisme sistemàtic de la salvatge repressió, disfressada de guerra o conflicte d'ordre públic dins d'un règim feixista, l'únic d'Europa no censurat per aquest estat.

Volem agrair a totes i tots els que ens heu fet costat en aquesta digna lluita els vostres ànims, el suport a les nostres campanyes i l'afecte rebut de paraula i de cor.

Ens veiem cada dissabte final de mes a la Plaça Sant Jaume de Barcelona.

dijous, 18 d’agost de 2016

SETANTA-TRESENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. LES VÍCTIMES AL CARRER.



De vegades tenim la sensació que tornem al punt de partida de la lluita de i per la Memòria. La Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes des dels seus inicis va intentar reconduir la recuperació de la Memòria en uns temps molt durs de confusió, divisió i silenci després de l’aprovació de la inefable llei 52/2007, que van batejar popularment com de la Memòria. Però no oblidem que el seu enunciat era altre, un insult per a les víctimes. Recordem-ho: Llei per la qual es reconeixen i amplien drets i s'estableixen mesures a favor dels qui van patir persecució o violència durant la Guerra Civil i la Dictadura. És un enunciat terrible perquè ens torna a situar en el taulell de l’equiparació, ja que no s’especifica que les víctimes a reparar són les del feixisme, perquè ens torna a situar en el context d’una guerra civil, de bàndols i altre cop d’equiparació, posant democràcia i dictadura a la mateixa alçada política i moral.  Per tant és una llei poruga des del seu encapçalament i també barruera perquè juga a la confusió aprofitant-se del desconeixement d’una societat, que encara viu en gran mesura ignorant la seva història i que potser no sap que els vencedors van ser reparats, honorats i que encara gaudeixen de privilegis i de total impunitat. A més situant la nostra lluita en la falsa idea de defensa d’un passat que no té res a veure amb el nostre present i que és totalment prescindible pel nostre futur. Per això hem estat contraris a aquesta llei i hem denunciat aquesta anomalia en les nostres concentracions mensuals, que des de fa més de set anys duem a terme a la Plaça Sant Jaume de Barcelona.

Quan vam començar a caminar vam tenir molt clar que per a nosaltres el concepte memòria era un terme sense fronteres on hi cabien i es defensarien totes les memòries antifeixistes. No només la de les víctimes de la dictadura, que va començar a molts llocs el mateix juliol de 1936, llocs on no va haver-hi guerra només repressió ferotge, sinó també la de la transició, que per a nosaltres no té data de tancament perquè encara transitem per aquests llimbs sense definir on tot hi quep. Ara, quan es parla de segona transició no volem que les víctimes es quedin altre cop al marge, que serveixin per omplir discursos però que acabin relegades al calaix de les transaccions. Si no ens constituïm en pilar dels drets humans les futures “democràcies monàrquiques” o democràcies republicanes trontollaran, vinguin transicions o ruptures democràtiques. Per això vam incloure en les nostres pancartes i reivindicacions a aquells que encara tenien l’estigma de delinqüents i terroristes però que van ser víctimes del feixisme sense encara haver estat ni reparats, ni considerats lluitadors antifeixistes.  Per això també tots els colors de totes les idees que van defensar aquestes víctimes han estat presents amb tot el respecte. Per això totes les víctimes del feixisme han estat importants per a nosaltres, des del jornaler fins al mateix President de la Generalitat, Lluís Companys i Jover, des dels nostres familiars a les víctimes anònimes que encara resten sota les cunetes. Hem treballat de valent per a una memòria horitzontal, oberta, plural i inclusiva.

La Mesa de Catalunya en el seu recorregut s’ha trobat amb decisions polítiques de tot colors que anaven contra les víctimes i els seus familiars, com la idea de portar el Memorial al Castell de Montjuïc, o què van suposar un greuge i inclús un insult com el certificat de bona conducta que es va lliurar a la néta d’en Lluís Companys. Vam ser bel·ligerants i constructius, ni venjatius, ni rancuniosos com es descriuen els defensors de la impunitat, només defensors dels drets de les víctimes sense cap influència externa, amb total independència, amb criteri i arguments en un espai de reivindicació on conviuen persones de diferent formació política, però darrere d’una pancarta lliure que no està al servei de cap sigla. I així volem continuar. Per això sense voler entrar en el joc de les polèmiques hem de criticar, com hem fet sempre, la decisió de treure al carrer  simbologia franquista. Ni estàtues de la victòria, ni dictadors a cavall per molt decapitats que estiguin, incomplint la llei que alguns partits que han format part d’aquesta iniciativa van signar, escultures que van ser retirades en el seu dia en compliment de la 52/2007. Així com il·legítim no pot ser sinònim d’il·legal, interpretar o contextualitzar els signes de glorificació del franquisme no fan ni legal, ni legítim fer-ho, més encara quan fa tan poc que vam assistir a la vergonya de Tortosa i la seva monstruosa escultura que també vol ser reinterpretada. A l’espai públic, al carrer, no es pot jugar al joc de la confusió sota arguments artístics quan estem lluitant pels drets jurídics de les víctimes. No parlem d’actes de galeria, parlem de justícia, aquesta és la pedagogia per a una societat que viu en la involució dels seus drets anestesiada per la desinformació. Pedagogia és el que portem fent al carrer tants anys, informar, defensar la veritat, la justícia i la reparació, recollint signatures de suport a la querella argentina i donant suport a querellants i denunciants en el seu camí vers la justícia negada al Regne d’Espanya a la República Argentina.

Veritat, justícia i reparació no són unes paraules només, parlem de drets, del dret a la veritat, el dret a conèixer els fets, les seves causes, els seus autors, no només els seus familiars sinó tota la societat per més anònima que sigui la víctima. Del dret a la justícia, a què aquests fets siguin investigats, depurats i punits sigui quin sigui el seu autor. Del dret a la reparació integral, a la reparació física i moral. Tot això independentment de la data en què es van cometre els crims perquè aquests ni han prescrit, ni prescriuran, per això la nostra lluita no té data de caducitat. Restarem ferms fins que totes les nostres víctimes, les que ja no hi són, les que estem i les que vindran, lamentablement perquè aquests són crims que perviuen generacions, hagin tingut accés a la veritat, la justícia i la reparació.

Una cosa és la història, la memòria i les memòries i altra els drets de les víctimes. Una cosa és recuperar la memòria històrica en funció del moment polític, fent el ball del cranc, avançant o retrocedint en funció de les conjuntures, desfullant la margarida, transició sí, transició no,  i altra molt diferent treballar pels drets humans, una línia recta d’avanç costós i desigual que ens empeny a no defallir en la nostra lluita més enllà dels climes polítics. Però no direm pas que no ens afecti que els partits o les persones hereves de les idees i les lluites dels que van plantar cara al feixisme amb generositat i sense por no puguin encara parlar alt i clar de les víctimes i dels seus drets. Que no puguin avançar més enllà de les paraules i anar a la qüestió fonamental, els fets, fer realitat la veritat, la justícia i la reparació. Les veus polítiques o acadèmiques poden parlar de les víctimes però no per les víctimes. Mai el nostre col·lectiu de víctimes del terror d’estat ha tingut la força, ni ha estat actor de rellevància, com altres víctimes lobistes que tristament han marcat agendes polítiques durant dècades. Ens volen figurants de les seves obres al fons de l’escenari, però no podem participar d’aquest ball de corones de flors dins de les seves urnes. Som actors principals i imprescindibles amb els quals establir ponts de dret, i tothom que respecti això amb lleialtat serà bon company de lluita.

És decebedor haver de tornar al punt de partida una i altra vegada. No juguem al camp dels conceptes morals, juguem amb força al camp del dret internacional. No estem només en el món de les ofrenes, sinó en el món dels conceptes jurídics. No vivim en la terra del perdó i la reconciliació perquè aquests lluny de portar cap reparació són els pares de la impunitat i l’oblit, del passar fulla i mirar cap endavant a un destí erm on cap democràcia pot florir.  No ens poden tancar a una urna i exposar-nos, no som la pàgina de cap llibre d’història, no podem viure en un calaix envoltats de la naftalina de l’oblit. No poden fer-ho perquè estem vius, respirem i som dignes, combatius i ens defensem àrduament armats amb els nostres principis a la nostra trinxera oberta. T’esperem.


Sortirem al carrer el dissabte 27 amb les imatges de les víctimes del feixisme.