El per què?



Les persones i associacions que formen part de la Mesa de Catalunya d'Entitats Memorialistes es manifesten cada mes des de fa més de cinc anys. Ho fem per a demanar Veritat, Justícia i Reparació per a les víctimes del franquisme així com l'anul·lació dels judicis il·legals de la dictadura franquista. També demanem aquestes justes reivindicacions per als centenars de víctimes de la transició.

Exigim la fi de la impunitat franquista que perviu avui, protegida encara per les actuals lleis i el mateix estat que fa de la Llei d'Amnistia de 1977 punt d'ancoratge de la batejada com democràcia del Regne d'Espanya. Llei qüestionada per més d'un organisme internacional com l'ONU.

A l'estat espanyol s'han comès els més terribles crims de lesa humanitat, imprescriptibles per la seva pròpia naturalesa. Entre els més punyents de tots aquests crims està el negacionisme sistemàtic de la salvatge repressió, disfressada de guerra o conflicte d'ordre públic dins d'un règim feixista, l'únic d'Europa no censurat per aquest estat.

Volem agrair a totes i tots els que ens heu fet costat en aquesta digna lluita els vostres ànims, el suport a les nostres campanyes i l'afecte rebut de paraula i de cor.

Ens veiem cada dissabte final de mes a la Plaça Sant Jaume de Barcelona.

dimecres, 12 de març de 2014

QUARANTA-NOVENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. LES DONES ANTIFEIXISTES: LLUITADORES I CONQUERIDORES DE DRETS.


Març, mes de relacions perilloses. 

Quan parlem de desconeixement, de la repressió més oculta, de les morts més silenciades, quan diem desmemòria, sobretot estem fent visible la història de la dona sota el franquisme criminal i vexatori. 
La presó de la dona va ser universal, la conculcació de drets va estar en tots els àmbits. Ja no era tan sols una qüestió de les idees polítiques de la dona sinó de l’única obsessió d’un règim feixista sustentat per una Església masclista.  La mateixa Església que cremava les dones lliures a les fogueres de la Santa Inquisició, que tan bé van il·luminar la dictadura de la creu i el jou del general sanguinari i el seu seguici de missa diària, va aplicar la tortura amb les seves monges governantes de presidis. 



Totes les dones estaven sotmeses socialment i familiarment, laboral i domèsticament, moralment i sexualment, unes acceptaven aquest paper i el defensaven en la seva ignorància provocada, altres ho imposaven en la seva ceguesa feixista i altres es rebel·laven i ho pagaven car. Volien dones-úters per a donar fills a una pàtria “gran” a cop d’estat i “lliure” a cop de fusell al carrer i regla a l’escola, femelles orgull d’una dictadura que volia que el guerrer estigués ben reposat. Unes màquines reproductores sense cap dret sobre el seu cos amb unes lleis tan assassines i repressives com les que es volen instaurar en aquest moment per part d’un govern misogin, que vol arraconar la dona a l’àmbit domèstic i condemnar-la així a la misèria i l’alienació. Mesures intolerables en qualsevol època, però més greu en una etapa de crisi que afecta sobretot a les dones, aquestes no podran viatjar com feien les filles dels franquistes a desfer-se de la seva vergonya, perquè les lleis només estan per castigar els indefensos, els invisibles i els desafavorits, que cada dia són més.



Així el ministre Gallardón vol portar-nos a la més fosca caverna franquista, a l’úter del nacionalcatolicisme per a governar el cos de la dona i la seva capacitat de decisió. Abolir la llei d’avortament que ja la República va posar en marxa entre altres moltes mesures per a afavorir la igualtat de drets entre dones i homes. Aquesta voluntat del ministre de justícia segur que es compartida amb el seu sogre Utrera Molina, ministre de Franco, que encara fa apologia del feixisme espanyol del qual tan orgullós se sent. Un Utrera que va formar part del consell de ministres que va matar Salvador Puig Antich un 2 de març a Barcelona a garrote amb tot el patiment, el seu, i el de les seves germanes que no han deixat de lluitar per ell. Aquestes demanen que Utrera Molina segui a la banqueta del tribunal argentí que jutjarà els crims del franquisme. La unidad de destino en lo universal pot tenir el seu fi en la justícia universal i en els drets humans, que cada dia trepitja un Govern que no nega només la justícia sinó també la veritat i que lluny de reparar vexa les víctimes del franquisme, les dones encara més.


Si el dia 2 de març de 1974 van assassinar a Salvador, un dia després, dos anys més tard, eren cinc treballadors els que eren abatuts per les bales a Vitòria. Més de cent van quedar ferits en una massacre de la transició que encara lluïa la mateixa cara franquista. Un rostre que apareix sota les màscares democràtiques dels que encara defensen aquest període interminable amb una llista imperdonable de centenars de morts. L’església on estaven reunits en assemblea les treballadores i treballadors es va omplir de fum i els carrers, del quals Fraga deia ser propietari, plens de sang dels que lluitaven pels seus drets. Conjuntament amb Fraga un Governador Civil i Jefe Provincial del Movimiento de Barcelona durant el franquisme, conegut pels sindicalistes i estudiants per la seva mà repressiva, va ser responsable d’aquesta matança. Rodolfo Martín Villa, fet prohome de la democràcia pel poder i enriquit per aquest amb consells d’administració i presidència privats. També ell pot veure la seva falangista carrera de polític clau de la Transacció, assegut a un banc de fusta a la capital argentina davant d’una jutgessa que li demani responsabilitats per uns fets que aquí han estat premiats, així ho demana l’Associació Víctimes 3 de Març.

 

Tot això succeïa amb un príncep, després rei, que com ara, restava, al seu benefici, de vegades més que  impassible davant la repressió. Avui com un ornament car, vell, prescindible i caduc. Ni llavors, ni ara va condemnar el franquisme, més aviat tot el contrari, ni ha fet res per a reparar les seves víctimes. Ha ignorat que la seva cadira reial està fonamentada sobre la mort dels que van defensar la legitimitat democràtica republicana.



Consell ministres durant la dictadura presidit pel príncep.

Els marços del passat persegueixen el març present tot buscant justícia pel que va passar i pel que passarà en propers marços si ho permetem. Els que sempre perden és l’hora de que guanyin d’una vegada el dret incontestable als seus drets intocables, a la llibertat personal i col·lectiva i a la igualtat. Per això en aquest mes de la dona, com tots els mesos de l’any, continuarem lluitant com i amb elles per la veritat, la justícia i la reparació. Us esperem el dissabte 29 a les 12 hores a Sant Jaume perquè tot està relacionat i tot  és lluita.