VINT-I-DOSENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ

El futur no es pot construir sobre la reafirmació en els errors del passat. Això és quelcom més que una evidència, és el que ha estat passant en la nostra petita democràcia que ha minvat a l’ombra d’un parany de la dictadura: la constitució monàrquica i la transició. Una ombra que ha enfosquit i barrat tota possibilitat de justícia per a les víctimes del feixisme espanyol. No és casualitat que un dels crits més escoltats en les darreres mobilitzacions socials hagi estat: “li diuen democràcia però no ho és”.

No és res de nou que denunciem aquest fet. Ni la llei d’impunitat i punt final del 77 que va amnistiar els culpables de crims de lesa humanitat ad eternum. Ni la monàrquica constitució que una important part de la població actual no va votar i que ha deixat de ser intocable per obra i gràcia dels mercats. Ni la corona imposada pel dictador. Ni l’estat aconfessional que es confessa de genolls tot esperant el perdó d’una església catòlica i les seves poderoses sectes enfortides sota les branques de la dictadura. Una església que mai no ha demanat perdó pels seus crims i per la més que necessària col·laboració en el cop d’estat del 36 i la interminable repressió, sinó tot el contrari. Aquests dies que ha estat Ratzinger a Madrid han repartit un llibret on s’explica el període republicà com als llibres franquistes. Ells no perdonen i nosaltres no estem disposats a continuar posant la galta esquerra batejada com reconciliació nacional perquè ja portem moltes bufes. El que farem és el que hem anat fent aquest darrers anys, plantar cara però amb més contundència perquè no estem disposats a continuar amb aquest “trágala” ad infinitum que pateixen les víctimes, els seus familiars i les associacions ciutadanes que vetllen pel seu dret a rebre justícia. També dir a la senyora vicepresidenta que així com els catòlics no poden utilitzar en va el nom de déu que ella no ho faci amb Ferrer i Guàrdia o amb el president Companys, que van ser assassinats a un castell des d’on es bombardejava la ciutat, que no els utilitzi en nom de cap reconciliació.

Ningú ens ha de donar lliçons de democràcia, cap govern, ni partit, ningú ens ha d’explicar la història que ja coneixem de primera mà a través dels testimonis d’aquells que van representar i defensar els valors democràtics de la República, l’única democràcia legítima i legal que hem tingut en aquest estat. Són les mateixes dones i homes que van lluitar contra el feixisme i van deixar la vida en aquesta lluita.

Per tot això diem no al Memorial Democràtic al castell de Montjuïc. No volem que ens tanquin a la garjola de l’oblit del soterrani de la història, per convertir-nos en una atracció més d’aquesta ciutat de cartró-pedra, com un record llunyà d’una guerra a un castell militar de molt difícil accés. Volem un espai cèntric i ben comunicat per a ubicar el Memorial, volem que aquest no es converteixi en un museu de la seva Guerra Civil sinó en un espai interactiu i viu on les víctimes de la repressió franquista del 36 al 77 i les víctimes de la transició tinguin tot el protagonisme com lluitadors antifeixistes. No es tracta com diu el senyor Duran i Lleida en referència al període 36-39: “unos y otros las hicieron de todos los colores”, frase d’un simplisme inaudit que comparteix la vicepresidenta Ortega, les víctimes del franquisme no són les baixes d’una guerra. Aquest govern ha de comprendre que es tracta de denunciar el terrorisme d’estat, els crims de lesa humanitat d’una dictadura terrible que volen fer passar per altra cosa. Es tracta de què aquests crims no prescriuen i per això no estem disposats a què ens tractin com rancuniosos àvids de venjança, sinó com víctimes amb tot el dret a rebre justícia i reparació i que la veritat surti a la llum en tota la seva dimensió. Nosaltres no en tenim por, i vostès? No volem un memorial amb dues sales, amb dues categories de víctimes anivellades amb l’esperit de la transició, no volem que ens expliquin allò de la guerra fratricida perquè es va tractar d’un cop d’estat a un govern democràtic, que es va defensar d’una agressió contra el poble que representava. Un cop d’estat dut a terme per uns generals, una església i una oligarquia que només volien perpetuar un model d’explotació dels que eren els únics beneficiaris. I d’aquell triomf venen encara les nostres mancances, la nostra impotència i la llosa perpètua que porten les víctimes. Víctimes que han estat criminalitzades, i que trenta-sis anys després de la mort del dictador al seu llit, continuen sentint els mateixos arguments per no rebre justícia. Ja en tenim prou.

No al Memorial Democràtic al castell. No a l’equiparació de víctimes i victimaris, que tants anys de glòria han tingut i que van ser tan ben pagats. No a la tergiversació de la història. No a la discriminació de les víctimes antifeixistes i la seva divisió en acceptables i criminals. Per això el 17 de setembre ens concentrarem a la plaça Sant Jaume i us convidem a totes i a tots per a mostrar la nostra indignació i continuar exigint veritat, justícia i reparació per a totes les víctimes del franquisme. Recordarem els darrers afusellats del franquisme que van ser assassinats el 27 de setembre de 1975, 36 anys després de la caiguda de la República. També tornarem a demanar l’anul·lació dels judicis del franquisme. Ara que la constitució ja no és tan sagrada i pot canviar-se en benefici d’uns quants, no hi haurà cap problema per fer-ne més canvis si cal i no ens la podran posar com excusa per barrar-nos el pas a la justícia.

Avui més que mai és necessària la nostra unitat i el nostre rebuig a tanta humiliació, no podem consentir que ens tanquin al nas la petita porta que havien obert a la memòria democràtica. Molts ja no poden esperar més perquè el temps s’esgota, ajudem-los. Us esperem.