ENS HA DEIXAT EL NOSTRE ESTIMAT COMPANY LLUÍS SERRA I SANCHO

Avui ens ha deixat el nostre estimat i per sempre inoblidable company Lluís Serra, una bona persona. Sembla un adjectiu senzill i fàcil d’aplicar, però poques persones són mereixedores de ser nomenades així i menys en l’extensió inabastable de bondat i dignitat que representava el nostre company Lluís. Malgrat la seva salut i els desencisos en la nostra lluita per una justícia en majúscula, sempre tenia un somriure a oferir i una mà estesa. Un referent de compromís i un defensor dels drets humans, extensament solidari amb les persones i pobles que pateixen opressió. 

Ha estat un immens honor haver estat companys des dels inicis de la nostra Mesa de Catalunya i de la Xarxa Catalana i Balear de Suport a la Querella Argentina fins avui en la nostra lluita per la veritat, la justícia i la reparació. Amb ell hem pogut compartir moments molt emotius en la seva vida com la inauguració del carrer amb el nom del seu pare assassinat pels feixistes a la localitat on va ser batlle republicà, el Prat de Llobregat, on també es va col·locar una stolperstein en el seu record; moments com la seva declaració en seu judicial de l’estat espanyol per ratificar la seva querella a la República Argentina acompanyat de la nostra estimada i desapareguda Ana Messuti, i com quan el Parlament va anul·lar els judicis del franquisme perpetrats a Catalunya. I molts més en molts actes de memòria i en les nostres concentracions. Ell mai va defallir, fins als últims moments va estar a les portes de Via Laietana exigint que esdevingui un centre de memòria de la repressió. 

Ha marxat sabedor de quant l’estimaven, el respectaven, l’admiraven i de la importància que ha tingut en les nostres vides com a exemple i referent. Ha marxat honorant el llegat del seu pare, a qui els feixistes no li van permetre conèixer, i de la seva mare, l’un des de la seva present absència i l’altra des de la seva fermesa, amor i dignitat, tots dos brúixoles de la seva vida. No ha marxat amb les mans buides perquè la seva llavor ha quedat plantada en nosaltres i ens ha fet millors, esperem ser dignes de cuidar-la i poder collir els fruits que ell no va poder tenir a les seves mans. 

Segurament des de la teva humilitat aquestes paraules de comiat et podrien semblar exagerades, i no les escrivim només perquè t’has fet estimar sense pretendre-ho, sinó des de la més profunda veritat, tan fonda com el buit que deixes. 

El nostre més sentit condol a les companyes i companys de l’Associació Pro-Memòria als Immolats per la llibertat a Catalunya de la qual va ser fundador amb el nostre company Pere Fortuny, a tota la seva estimada família i als seus amics, així com a les seves companyes i companys de moltes altres lluites.  

Mesa de Catalunya d'Entitats Memorialistes i Xarxa Catalana i Balear de Suport a la Querella Argentina.

CENT SEIXANTA-DOSENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. CAMPANADES I RAÏM DE DRETS.

Mentre els poders polítics juguen malintencionadament a la confusió deixant córrer el temps en contra de la veritat, la justícia i la reparació per a les víctimes del franquisme i la transició. Mentre aquestes víctimes de vulneració de drets humans, de crims de lesa humanitat, que no tenen prescripció, són menystingudes. Mentre els parlaments legislin i la justícia no respecti la llei i aquestes víctimes restin sota la llosa de la impunitat del regne d’Espanya.  Mentre això sigui així, per elles, abandonades i ignorades, no tenim cap més opció que continuar lluitant. Ho fem de vegades amb manca d’esperança, però amb total entrega com a eina de regeneració democràtica per a les generacions, que amb total ceguesa induïda pel sistema, es pensen que això no va amb elles perquè els hi queda molt lluny. No som nostàlgics de lluites perdudes o conquerides i usurpades, donem viu testimoni del dèficit de drets i llibertats, que ens retallen cada dia. Un dèficit, que sense organització i clams arreu, en tots els espais d’injustícia, ens deixaran lligats de mans i peus, sense sostre, sense sanitat, sense educació lliure pensant, sense pa, sense independència, sense veu en el calaix dels invisibles. 

Després de 15 anys de lluita al carrer podem dir que han estat moltes més les decepcions que les victòries, però això no ens ha de desencoratjar, perquè som conscients que som a una marató de llarg recorregut amb el vent dels poders fàctics en contra. Encara que decebudes marxem amb determinació, caminant pas a pas per molt feixuc que es torni el camí. En aquests anys hem vist créixer i desacomplexar-se el monstre del feixisme, de l’extrema dreta, del neoliberalisme salvatge, del nacionalcatolicisme espanyol com mai hauríem imaginat, mentre el dret a la protesta era retallat a cop de sanció i la censura s’estenia com taca d’oli, esdevenint la Justícia un mur d’impunitat com mai.  

I mentre el pas del temps s’endú companyes i companys de lluita ens obliguen a jugar al tauler de la confusió, a un joc trampós ple de mentides, veritats a mitges o tergiversació a tort i dret, mentre els seus artífex no renuncien a treure rèdit polític de la nostra causa de justícia cada vegada que els hi convé. 

La confusió induïda per Salvador Illa que diu que Via Laietana, 43, farà honor a les víctimes parlant de ressignificació, una paraula que, per cert, no té una entrada al diccionari, ni al català, ni al castellà de la RAE, i que per a ells pot significar posar una plaqueta en algun lloc de l’edifici per girar full de puntetes. Tot això sense fer fora a la Policia Nacional de l’edifici perquè diuen que és democràtica, un cos jeràrquic no encaixa en aquesta definició, quan es deu a un estat que reprimeix amb lleis com la dita mordassa. Mentre el ministre Marlaska, campió d’Europa de la lliga dels que ignoren i neguen la tortura i la repressió, diu que la Policia Nacional no marxarà pas de Via Laietana. Aquest representant d’un ministeri i d’un govern que no respecta els drets humans, protegint els desitjos de les cúpules del poder policial, ens maltracta amb cinisme amb les seves declaracions. Parla d’una policia exemplar, que se’n va anar a dormir en dictadura i es va aixecar en suposada democràcia, que només va canviar d’uniforme continuant amb la seva carrera de vulneració de drets humans, vexacions, tortures i morts.  Uns policies que a la porta de la comissaria de Via Laietana fan befa i mofa de les víctimes amb supèrbia, fent fotos i prenen notes de les persones que es concentren exigint que aquell edifici del terror esdevingui un centre de memòria de la tortura i la repressió. 

La confusió induïda pel govern de Pedro Sánchez quan crea a través d’una llei deficient una fiscalia de memòria, pura estètica, que té les mans lligades per a fer justícia. Que crea fiscalies de memòria territorials que s’entrevisten, podria ser amb les millors intencions, amb les entitats per acabar el seu discurs reconeixent la seva manca de recorregut en el camp de la justícia per culpa d’una llei escut del franquisme i el bipartidisme, una llei d’amnistia, que no ha volgut derogar el govern més progressista de la història, com sí que ho van fer països com la República Argentina. Com diu la cançó només són paraules, paraules i més paraules i cap acció. Mentre la justícia Argentina demana a través de la seva jutgessa María Servini, per activa i per passiva, en infinitat d’ocasions, col·laboració a l’estat espanyol per a investigar els crims del franquisme i la transició, aquest ni tan sols dona resposta a les seves reiterades peticions, quan no saboteja la seva tasca a favor de personatges com l’inefable Rodolfo Martín Villa, responsable de crims de lesa humanitat. 

Confusió com quan l’anterior govern de la Generalitat diu que està molt d’acord en l’exposició documentada que va fer la Mesa de Catalunya per tal que sigui derogada la medalla d’or de la Generalitat a l’insigne i olímpic falangista Joan Antoni Samaranch, però respon que hem de posar en marxa una ILP per aconseguir tan justa fita, o sigui, recollir 50.000 signatures, per a complir amb la lletra del paper mullat que és la llei de memòria estatal. Aquí la lletra és només esperit perdut en el llimb del nacionalcatolicisme. 

Confusió com quan diuen que hi haurà accés als arxius de la repressió sense censura per part de les víctimes i els seus familiars, com recull la llei de memòria,  i resulta ser incert perquè continuen posant bastons a les rodes agafant-se a lleis de protecció de dades,  barrant el pas a la veritat, un dret humà inalienable, negant en moltes ocasions el nom dels executors, dels inductors, dels sentenciadors a les víctimes i les seves famílies. No poden demanar a la víctima que demani permís al botxí per poder tenir accés al seu expedient, és miserable.

Confusió com quan tens una llei de fosses fossilitzada des de la seva aprovació, amb compromís d’obrir fosses, i responsables tècnics i polítics de memòria et diuen que no cal obrir les grans fosses de la repressió, perquè ja se sap qui està allà, abandonant totalment els seus deures vers les víctimes de crims de lesa humanitat. O quan es recullen mostres d’ADN de familiars de víctimes de desaparició forçada i desaparició involuntària i les fiquen a un banc mèdic vulnerant la legislació universal sobre una qüestió tan seriosa i cabdal i a la que aquí no se li dona gens d’importància. Mostres que no es tracten amb respecte, ja que no es fan els encreuaments d’ADN de vius i morts degudament quan es duen a terme les exhumacions, quan les fan.  

I la confusió segueix com quan veus que la presó d’homes de la Model s’ha recuperat per a la ciutat de Barcelona com espai de memòria, com havia de ser, i, en canvi, a la presó de dones de la Trinitat no passarà el mateix, es deixarà una façana i una plaqueta, la resta anirà a terra per construir blocs. Amb la perversitat afegida de posar en contra als veïns dient-los que si es respecta la memòria de les dones restaran sense pisos pel barri, una manera molt barroera d’actuar, que deixa a les persones que estan a favor de preservar una memòria combativa feminista i represaliada com egoistes i insolidàries. Sempre la dona perdedora i objecte de totes les crítiques ha de renunciar a reivindicar-se amb una generositat imperdonablement exigida. 

De vegades pot semblar gràcies a aquesta confusió, que es va escampant per xarxes i mitjans, que ja està tot fet, que ja estan les nostres exigències satisfetes, amb titulars tendenciosos de premsa i fotos de càrrecs públics somrients, deixant a l’opinió pública enganyada i a nosaltres com uns malalts d’insatisfacció. És molt decebedor i molt cansat. És com quan Pedro Sánchez anuncia a bombo i plateret la celebració del dia dels 50 anys de llibertat després de la mort d’en Franco, i no és un acudit, ens recorda l’eufemisme a la commemoració dels 25 anys de pau del dictador, esdeveniments a la glòria dels règims, la dictadura i la monarquia. Utilitzen sense respecte meravelloses paraules, que han quedat desgastades i buides, sense cap significat de tant usar-les banalment. Moltes vegades directament ens les han robades o ha estat profanada la seva essència. Paraules que s’han ofegat en el mar de la confusió que prediquen amb cinisme, boniques i fermes paraules per les quals van morir o van patir repressió tantes i tants lluitadors antifeixistes. Per això els hi diem, que no es confonguin, que nosaltres no ens perdrem en la propaganda de la confusió, que tenim molt clar qui som, que volem i cap a on anem. Per això no deixarem de reivindicar, d’exigir i de lluitar l’any 2025. 

CENT SEIXANTA-UNENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. LA TRINXERA DE LA VERITAT.

 

Una concentració més tornem a insistir en la importància de la veritat en un moment cabdal de la nostra lluita, un moment en què preval la mentida, que malauradament guanya terreny dia a dia com un conqueridor famèlic i insaciable. Mentre nosaltres avancem molt lentament, treballant com  formiguetes, polsada a polsada, els generadors de mentides ho fan a la velocitat de la llum escampant el seu odi.  El seu objectiu és eliminar tot allò per què tant hem treballat contra corrent i sense descans, i això, per desgràcia, no només passa en el camp dels drets humans, volen matar qualsevol idea que representi la lluita que van dur a terme les víctimes del feixisme. 

La mentida i els seus proveïdors són un perill per a totes nosaltres, que hauria de crear gran alarma social. Les persones defensores dels drets de les víctimes del franquisme i la transició patim les seves conseqüències. Vivim en perill d’involució.  

A mesura que van passant els anys i els fets constitutius de crims de lesa humanitat s’allunyen en el temps, però no el dolor, la ràbia i la impotència que van provocar, volen que el procés de dissolució de la memòria s’acceleri en nom del futur fins a fer desaparèixer les nostres exigències, diuen que per caduques i alienes a les necessitats de la societat actual. Una societat que volen interessadament desconeixedora de la seva pròpia història per poder manipular-la amb facilitat. Aquest desig ho poden complir amb amabilitat i traïdoria per part de partits que es consideren d’esquerres o descarnadament i frontalment pels que es consideren partits de dretes i que són la ultradreta. 

Per a lluites com la nostra el relleu generacional és indispensable, és imprescindible que el jovent agafi el testimoni dels seus avis i besavis, perquè no desaparegui el seu dret a rebre justícia. Uns joves que s’informen per les xarxes socials, allà on la mentida i la tergiversació són la corona del femer amb titulars fàcils i grollers que es fixen en els cervells i que van a missa. El feixisme controla eficientment els mecanismes i creix entre el jovent de la mà del masclisme i el racisme, dada contrastada, gràcies als altaveus mediàtics d’influenciadors, tuitaires, instagramers, que de manera simplista i barroera ataquen els drets humans i la justícia social. 

El temps juga en camp contrari als nostres interessos per llei de vida, passen els anys i lluny de millorar la situació va empitjorant, malgrat lleis i departaments de memòria, ja que el seu relat oficial fuig de les sales de justícia, que és on nosaltres volem posar la vergonyosa pilota de la impunitat. Justícia que passant per sobre de la llei és notòriament contrària als drets humans en un estat on la línia editorial la continuen escrivint qui només va propiciar canvis estètics, però no profundament democràtics, sense separació de poders real i amb una judicatura polititzada que vol ser actor polític. I el panorama no millorarà perquè les noves generacions d’estudiants de dret són majoritàriament i marcadament conservadores a l’estil del Reino de España. 

Als governs que es mostren públicament sensibles a la nostra causa, els interessa la memòria en l’àmbit dels homenatges i moltes vegades buscant una foto rendible. Encara que sembli mentida aquesta política de flors i fotos, si només es queda aquí, ens perjudica perquè socialment dona a entendre que es prenen les nostres reivindicacions seriosament, però això només és una percepció. Fins i tot por existir la percepció social de que es parla massa del tema i que som molt pesats amb el passat, quan el que nosaltres fem és parlar de futur. Quin futur ens espera si no es respecten els drets humans, quina democràcia, quina llibertat?. 

Mentrestant creix l’extrema dreta de manera desacomplexada permetent-se des dels faristols de les nostres institucions escopir el seu verí sense cap cost, malgrat lleis estatals i autonòmiques de memòria, allà on no han estat derogades. Recordem com el president del Parlament Balear membre de VOX va estripar la foto de la miliciana Aurora Picornell assassinada pels feixistes, sense que de moment hagi tingut cap conseqüència política. La conclusió és que la veritat ni tan sols existeix  quan es legisla, si les lleis després no es fan efectives per obstrucció o per deixadesa, aquí no es respecta ni l’esperit de la lletra, es tracta d’una mentida enverinada disfressada de defensa de la veritat. La deficient llei de memòria de l’estat, no ha impedit, ni ha sancionat allò que col·lisiona amb el seu articulat i per desgràcia tenim exemples cada dia. 

Nosaltres no podem competir amb igualtat amb l’aparell de la mentida, però si podem no defallir en la nostra lluita que és dur sempre la veritat allà on ens trobem. Aquest mes ho fem a la plaça del Comerç de Sant Andreu de Palomar i recordarem a les seves veïnes i veïns antifeixistes. No tenim altre camí que esforçar-nos perquè el relat que volen imposar aquells que diuen defensar les víctimes del franquisme surti dels homenatges i dels llibres, sigui fidel a la veritat i cridi reivindicatiu als carrers. Avui oblidar el passat seria un error tan greu que ens deixaria totalment fora de context i en mans de nous botxins. Per això discrepem de les paraules de l’anterior director general de memòria que va compartir aquestes paraules de Margalida Capellà: “No ayuda mucho referirse al PP como los herederos del franquismo”, director que va dir textualment: “L’ús de la memòria com arma de combat va ser útil en el passat. Ara és contraproduent. Entre les noves generacions creix cert rebuig al món de la memòria. Hem de buscar fórmules que ho evitin i que incorporin a nous sectors polítics a la memòria democràtica.” Esperem que el nou director no segueixi el mateix model de pensament i actuació del seu predecessor i que aquesta legislatura tinguem d’una vegada una llei de memòria catalana valenta, que honori les víctimes, els seus familiars, les entitats i els drets humans.

A tothom que pensa que tot està ja fet en el camp de la memòria els hi diem que ni pensar-ho. Tenim ben bé totes les fosses de Catalunya per obrir amb un pronòstic de segles de treball per endavant. Tenim Via Laietana, 43, casa de la tortura i la repressió, segrestada per la Policia Nacional orgullosa del seu passat i rient-se de les víctimes d’aquest cos policial. Tenim les demandes de justícia desestimades, la darrera aquest mateix mes. Tenim els medallers, els carrers i les condecoracions a feixistes atorgades en dictadura i en la seva democràcia vigents, amb rentades de cara que fan molta pudor. Tenim victimaris passejant pels nostres carrers, que encara saben seus, sense pagar pels seus crims. Tenim querellants i denunciants a la República Argentina a qui l’estat espanyol els ha tancat totes les portes posant obstacles a la justícia universal perquè personatges com el cínic Martín Villa pugui viure privilegiadament sense una sentència de culpabilitat. Tenim molta feina per fer en un escenari cada vegada més inhòspit i irrespirable. 

I acabem dient al nou govern que des de la nostra Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes restarem ferms en les nostres reivindicacions i no acotarem el cap, plantarem cara per la veritat, la justícia i la reparació com ho van fer els nostres defensats lluitant contra el feixisme, en vida i mort del dictador, amb fermesa, ideals i valors. 

CENT SEIXANTENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. JULIOL ANTIFEIXISTA, LLENGUA, RESISTÈNCIA .

La llengua materna és aquella que ha estat apresa des de la infància, generalment al lloc de naixença del parlant, això diu la Gran Enciclopèdia Catalana. En un món tan masclista l’expressió llengua materna, més enllà de la raó gens feminista del seu encunyament, és tan bona notícia com que el carrer de l’arxiu de la repressió de Salamanca es denominés carrer de l’espoli, ara ja torna a ser carrer Gibraltar, només els hi ha mancat posar espanyol. Masclisme i feixisme dues terribles xacres que es retroalimenten i que maten. 

Els nadons eren problemes de dones, coses de la mare, però no només nodrir-los alletant-los contra el seu cor, també transmetent des del seu naixement la llengua que els lligaria per sempre més, com els va lligar el cordó umbilical. Un nou aliment de dues direccions des de les cançons de bressol a les primeres paraules de les seves filles i fills. Unes paraules en la llengua materna, la llengua de la seva terra, la dels jocs, la dels riures, la dels primers t’estimo, enriquida de girs i dites intraduïbles a altres llengües, que ens defineixen culturalment, plenes de sabors, d’olors, de sensacions i de sentiments que no tenen equiparació. Una llengua materna que no pot ser prohibida, ni reprimida perquè desarrela i et treu les paraules que formen part del que ets i trenquen la cadena de transmissió de la saviesa popular que ha d’enfortir les següents generacions. Oblidar els noms dels arbres, de les plantes, de les eines del camp, dels carrers de les ciutats, les paraules dels poetes que van escriure a l’amor i a la llibertat. Tantes coses que no tenen preu i que s’han d’abandonar gratuïtament i per la força pel desig d’aniquilació i assimilació d’una dictadura assassina, com va passar amb el català, el gallec i l’èuscar. 

Exterminar una llengua és un atemptat contra els drets humans, la mort de qualsevol llengua hauria de colpir tota la humanitat perquè ens fa més vulnerables i pobres, aniquilar-la és una horrible forma de repressió que desarticula pobles i els condemna a la seva desaparició cultural. Prohibir una llengua en el seu territori de parla natural és un crim de lesa humanitat que sembla molt lleu comparat amb les tortures, les violacions, els empresonaments i els assassinats, però que té una gran càrrega de profunditat i a llarg termini té un impacte en la col·lectivitat parlant irreparable. 

El mes que els feixistes espanyols es van aixecar contra la legalitat republicana i van trencar realitats i somnis d’emancipació individual i col·lectives, de llibertat i de justícia social. El mes de juliol, que tant va exaltar la dictadura franquista, nosaltres volem fer un homenatge a totes aquelles persones que van patir el robatori de la seva llengua materna, que es van quedar òrfenes de drets davant les autoritats perquè ni tan sols parlaven la llengua del conqueridor; gent gran que només parlava català, gallec o èuscar i que de sobte eren considerades analfabetes funcionals per culpa del franquisme; gent petita que rebia terribles càstigs físics a l’escola per dir les paraules que havien sentit des de l’úter de la seva mare. Una manera salvatge de repressió i adoctrinament que generava conversos per la por, españoles que hablaban en cristiano como dios manda, però també rebels que van mantenir viva les paraules llibertat, liberdade, askatasuna. 

Contra el feixisme ni un pas enrere, contra la seva repressió, injustícia, marginació, violència, ni un pas enrere, contra les guerres que provoca, ni un pas enrere. Els antifeixistes del juliol de 1936 van plantar cara i moltes i molts es van deixar la vida lluitant. Nosaltres diem en nom de la seva memòria i sacrificis, endavant, adiante, aurrera!

CENT CINQUANTA-NOVENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. CONTRA LA PROFANACIÓ DE LA MEMÒRIA.

 

Existeixen moltes formes de profanar la memòria. Es pot fer de manera física trencant homenatges, de paraula vexant les víctimes, judicialment emparant els victimaris, policialment per acció o omissió tenint a la diana l’antifeixisme i fent l’ull gros davant el feixisme. Però totes les maneres són possibles perquè hi ha un poder que ha traspassat les seves fronteres i actua políticament, impunement  parapetat darrere la paraula democràcia. Ho fa malgrat l’aprovació de dues lleis de memòria, que s’han mostrat tant insuficients com ineficaces. Aquest és el poder judicial.

Violar la memòria antifeixista és violar els drets humans i soscavar la feble democràcia de l’estat espanyol. Sense veritat, sense justícia i sense reparació no hi ha estat de dret, i aquesta mancança és la prova fefaent que tota la ciutadania i les institucions no són responsables davant les mateixes lleis, ni tan sols els legisladors, ni els jutges. 

Trencar el fil de la memòria es deixar sense context a un seguit de generacions que estan vivint l’ascens del feixisme amb total naturalitat, que voten opcions feixistes perquè pensen que formen part de les estructures democràtiques. Joves i no tan joves, que ni tan sols han tingut l’oportunitat d’oblidar perquè desconeixen la història de la lluita pels drets i les llibertats i el preu tan alt que va tenir. No saben com es tradueix en les seves vides aquesta manca de memòria democràtica perquè amb tanta amnèsia i tergiversació poden ser alienats sense ser-ne conscients, i culpant a qui encara té menys drets. No valoren l’ètica política, ni els hi preocupa la vulneració dels drets humans perquè pensen que no seran mai objecte de cap agressió, perquè es pensen que estan en el lloc correcte de la història. El perill és tan immens i la situació és tan greu que semblaria impossible poder-se abstreure, però incomprensiblement anem pel penya-segat de la indefensió sense fre.

Aquests darrers dies ha estat atacat el monòlit que els companys de militància de Cipriano Martos Jimènez, assassinat a Reus per la Guàrdia Civil el 1973, van col·locar el 1979 a la fossa on va ser enterrat clandestinament al cementiri de la localitat. Cipriano va ser exhumat de la fossa de Reus i posteriorment inhumat al cementiri del seu poble natal a Granada el juny de l’any passat, però la seva memòria antifranquista resideix en tota expressió d’homenatge a la seva persona i no pot ser violada.  

També ha estat vandalitzat una vegada més davant les càmeres cegues de la comissaria de Via Laietana el faristol que explica la sinistra història d’aquest edifici. Via Laietana 43 continuarà sent la representació de la repressió fins que no albergui un centre d’interpretació de la tortura i la repressió patida per centenars i centenars de persones, que van passar per les mans dels botxins de la dictadura i la transició.  Per això tots els primers i els tercers dimarts de cada mes persones que han passat per l’infern de la casa del terror en donen testimoni. 

Tots no, perquè el dimarts 7 de maig ho va prohibir la Junta Electoral Provincial de Barcelona i el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va avalar aquest atac als drets fonamentals. Mentre han estat permeses tota mena de concentracions i manifestacions en període electoral, com hauria de ser, justament la reivindicació de Via Laietana és prohibida amb l’argument que representen a determinades opcions polítiques i que és una interferència en el bon discórrer democràtic de les eleccions. Segons la JEP i el TSJC els únics actors polítics han de ser els partits, no pas la ciutadania. Sembla un acudit, però és ben trist. Les implicacions de considerar la denúncia de vulneració de drets humans com partidista i com una ingerència, a més d’inaudit, és molt greu. 

Es va decidir suspendre aquesta concentració i es va comunicar una de nova en protesta per la prohibició, que es va dur a terme, ja que aquesta ningú no la va prohibir. Aquesta concentració ha estat denunciada per la Policia Nacional i el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya l’ha traslladat a la fiscalia per si és constitutiva de delicte de desobediència a una resolució judicial. La Brigada Policial d'Informació de Barcelona va presentar l’atestat amb material fotogràfic denunciant als organitzadors, a la Comissió de la Dignitat, i de retruc a tothom que va prendre la paraula, com la nostra Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes. Ningú jutja el delicte de prevaricació. 

Violència feixista física i verbal contra víctimes i familiars de víctimes, violència física contra homenatges a víctimes del feixisme, violència policial i violència judicial profanen la memòria democràtica. Només ens resta continuar al carrer denunciant la impunitat, malgrat tots els entrebancs, els insults i les amenaces, ho hem de fer per la justícia social i la supervivència dels valors que defensem en nom dels drets de les nostres víctimes. 

CENT CINQUANTA-VUITENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. LES DONES ASSASSINADES EN LA TRANSICIÓ.

 

Volem dedicar la concentració d'aquest mes a unes dones molt oblidades que tenim el deure imperatiu de recordar, les dones víctimes de la transició. Una etapa d'una nova reinstauració borbònica sota la tutela del franquisme i beneïda per les forces que haurien d'haver reinstaurat la legal i legítima república. Van voler refrendar a les urnes de manera tramposa una clara traïció a tothom que va lluitar per defensar la República. Un període democràtic de drets i llibertats fins llavors desconegudes i pioneres, algunes més enllà de les fronteres de l'estat espanyol. I entre les conquestes més rellevants, la dels drets de les dones, fins i tot en una república assetjada per les armes dels colpistes. 

L'any 1975 després de la mort del dictador tot estava més que lligat, dins i fora dels límits geogràfics de la nova monarquia constitucional. Un congrés de diputats franquista aplaudia un rei que lloava Franco, un monarca que s'ompliria les butxaques "campechanamente" mentre els "republicans juancarlistes" li permetien robar-nos durant dècades. 

Una vegada més, van demanar germanor i concòrdia als perdedors de la guerra, als que encara eren vius i a les seves filles i netes. Mentre que els vencedors conservaven tots els seus privilegis impunement sense haver de retre comptes després d'haver vulnerat els drets humans i haver comès crims de lesa humanitat. Van dir a les represaliades, les torturades, les vexades, violades, empresonades, les exiliades, les sotmeses que havien de passar pàgina per la via de la por i el xantatge. La cínica consigna era evitar el vessament de sang i la condició era renunciar a la república, quan la violència desfermada la va causar el cop d'estat de l'oligarquia, l'Església i l'exèrcit. Quan aquesta violència, sàdica i assassina, va ser omnipresent en la posterior dictadura. Quan la transició va ser violenta i sagnant amb centenars i centenars de morts i ferits en l'haver de l'estat.

La transició no va ser modèlica, ni cap exemple exportable com van inocular a l'opinió pública durant anys des del poder i des dels mitjans de comunicació, que venien la democràcia espanyola com jove, plena i forta. Una democràcia que no va jutjar la dictadura, ni va vetllar pels drets de les seves víctimes, era, i és, una democràcia feble i no mereixedora d’aquest nom. Després del 1975 van arribar anys de lluita pels drets de les dones als carrers contra el llegat de la dictadura i l'Església, per l’amnistia, el divorci, l’avortament, per la llibertat, contra el nacionalcatolicisme de profunda petjada, tan arrelat, que encara lluitem contra aquest. També anys de guerra bruta de l'estat i no només amb la violència policial i parapolicial, també amb la propaganda per criminalitzar i desarticular les lluites pels drets espoliats pel franquisme, laborals, socials, de la dona, veïnals, pels serveis públics, pels drets nacionals, pels drets LGTBIQ+... ara segons el poder era l'hora de les institucions i de la classe política, hora de delegar i confiar, l'hora del parany i l'engany. Avui continuem lluitant per aquests drets i contra la mateixa política que vol immobilitzar-nos i treure’ns del carrer, un espai que mai hem d'abandonar. 

I mentre tot això succeïa les víctimes continuaven sent les mateixes, les lluitadores, les hereves de les lluites d'ahir, les que no van voler ni volien acotar el cap davant un període que havien esperat amb candeletes per rebre justícia i de nou tocava enfrontar-se a la decepció. Va ser un temps de desallotjar el carrer amb violència deixant morts, ferits, detinguts, empresonats, torturats. La repressió continuava i la consigna per la reconciliació i l'oblit feia que la societat assenyalés amb el dit de culpar a qui no volia rendir-se. Ara tocava mirar cap endavant a un únic horitzó marcat pels culpables i els seus protectors, pel bipartidisme. L'era de la protesta havia estat declarada morta i protestar podia costar-te la vida. 

Avui tampoc toca rebel·lar-se, estem lligats i culpabilitzats per lleis com la dita mordassa. L’estat encara té por de la llibertat del i pel poble i ha normalitzat la seva violència disfressada d’estat de dret. Colpejar al cap un manifestant és correcte mentre bolcar un contenidor és un crim, fins i tot per a l’opinió pública que ha assumit que això és violència, que els objectes de vegades tenen més drets que les persones. 

Com hem dit al principi volem dedicar aquesta concentració a les dones que van patir violència policial i dels grups feixistes que operaven a l'aixopluc de les forces policials i judicials. La triple A (Alianza Apóstolica i Anticomunista), Fuerza Nueva, el BVE (Batallón Vasco Español), el GAE (Grupos Armados Españoles), els Guerrilleros de Cristo Rey. Dones executades com Gladys del Estal d'un tret d'un Guardia Civil al clatell. Com la María José Bravo del Valle violada, torturada i assassinada pel Batallón Vasco Español amb només 16 anys.  Com Yolanda González Martín assassinada per un grup de feixistes de Fuerza Nueva quan tenia 19 anys. Com la Salomé Alonso Varela morta per una bomba de Fuerza Nueva en un local freqüentat per joves d’esquerra i moltes més de les quals en parlarem. Avui tenim als hereus del franquisme i el feixisme asseguts als escons cobrant un sou que paguem totes les antifeixistes. Avui existeixen fundacions i grups de pressió que no haurien de ser legals que escampen l’odi i propaguen el feixisme, el racisme, el masclisme, la LGTB-fòbia i el fonamentalisme catòlic. Fruits enverinats de les branques d’un arbre ben podrit, que lluny de morir revifa any rere any.  

La transició que ens va robar la república encara és defensada amb fermesa per molts estaments, que encara la consideren un model vàlid i lloable. Un model que va sostenir la corrupció franquista, que continua en l’ADN de l’estat espanyol. És impossible saber quan va començar i quan va acabar aquesta vergonyosa etapa, si és que ho va fer. Els crims de la transició són considerats fets aïllats, prescrits i sense opció a cap mena de justícia i reparació, són ficats al mateix calaix de l’oblit que tantes víctimes de crims de lesa humanitat, però les víctimes de la transició no tenen dret a ser catalogades com a tal.

A la mort del dictador tocava república, avui continua tocant república. En aquest mes d'abril que commemorem el 93 aniversari de la seva proclamació reivindiquem república de drets i llibertats,  d'aquesta manera podrem fer justícia d'una vegada a totes les víctimes del franquisme i la transició, a totes les dones que van patir repressió. Fer-nos justícia.

CENT CINQUANTA-SETENA CONCENTRACIÓ VERITAT, JUSTÍCIA I REPARACIÓ. 15 ANYS DE LLUITA AL CARRER.