Una concentració més tornem a insistir en la importància de la veritat en un moment cabdal de la nostra lluita, un moment en què preval la mentida, que malauradament guanya terreny dia a dia com un conqueridor famèlic i insaciable. Mentre nosaltres avancem molt lentament, treballant com formiguetes, polsada a polsada, els generadors de mentides ho fan a la velocitat de la llum escampant el seu odi. El seu objectiu és eliminar tot allò per què tant hem treballat contra corrent i sense descans, i això, per desgràcia, no només passa en el camp dels drets humans, volen matar qualsevol idea que representi la lluita que van dur a terme les víctimes del feixisme.
La mentida i els seus proveïdors són un perill per a totes nosaltres, que hauria de crear gran alarma social. Les persones defensores dels drets de les víctimes del franquisme i la transició patim les seves conseqüències. Vivim en perill d’involució.
A mesura que van passant els anys i els fets constitutius de crims de lesa humanitat s’allunyen en el temps, però no el dolor, la ràbia i la impotència que van provocar, volen que el procés de dissolució de la memòria s’acceleri en nom del futur fins a fer desaparèixer les nostres exigències, diuen que per caduques i alienes a les necessitats de la societat actual. Una societat que volen interessadament desconeixedora de la seva pròpia història per poder manipular-la amb facilitat. Aquest desig ho poden complir amb amabilitat i traïdoria per part de partits que es consideren d’esquerres o descarnadament i frontalment pels que es consideren partits de dretes i que són la ultradreta.
Per a lluites com la nostra el relleu generacional és indispensable, és imprescindible que el jovent agafi el testimoni dels seus avis i besavis, perquè no desaparegui el seu dret a rebre justícia. Uns joves que s’informen per les xarxes socials, allà on la mentida i la tergiversació són la corona del femer amb titulars fàcils i grollers que es fixen en els cervells i que van a missa. El feixisme controla eficientment els mecanismes i creix entre el jovent de la mà del masclisme i el racisme, dada contrastada, gràcies als altaveus mediàtics d’influenciadors, tuitaires, instagramers, que de manera simplista i barroera ataquen els drets humans i la justícia social.
El temps juga en camp contrari als nostres interessos per llei de vida, passen els anys i lluny de millorar la situació va empitjorant, malgrat lleis i departaments de memòria, ja que el seu relat oficial fuig de les sales de justícia, que és on nosaltres volem posar la vergonyosa pilota de la impunitat. Justícia que passant per sobre de la llei és notòriament contrària als drets humans en un estat on la línia editorial la continuen escrivint qui només va propiciar canvis estètics, però no profundament democràtics, sense separació de poders real i amb una judicatura polititzada que vol ser actor polític. I el panorama no millorarà perquè les noves generacions d’estudiants de dret són majoritàriament i marcadament conservadores a l’estil del Reino de España.
Als governs que es mostren públicament sensibles a la nostra causa, els interessa la memòria en l’àmbit dels homenatges i moltes vegades buscant una foto rendible. Encara que sembli mentida aquesta política de flors i fotos, si només es queda aquí, ens perjudica perquè socialment dona a entendre que es prenen les nostres reivindicacions seriosament, però això només és una percepció. Fins i tot por existir la percepció social de que es parla massa del tema i que som molt pesats amb el passat, quan el que nosaltres fem és parlar de futur. Quin futur ens espera si no es respecten els drets humans, quina democràcia, quina llibertat?.
Mentrestant creix l’extrema dreta de manera desacomplexada permetent-se des dels faristols de les nostres institucions escopir el seu verí sense cap cost, malgrat lleis estatals i autonòmiques de memòria, allà on no han estat derogades. Recordem com el president del Parlament Balear membre de VOX va estripar la foto de la miliciana Aurora Picornell assassinada pels feixistes, sense que de moment hagi tingut cap conseqüència política. La conclusió és que la veritat ni tan sols existeix quan es legisla, si les lleis després no es fan efectives per obstrucció o per deixadesa, aquí no es respecta ni l’esperit de la lletra, es tracta d’una mentida enverinada disfressada de defensa de la veritat. La deficient llei de memòria de l’estat, no ha impedit, ni ha sancionat allò que col·lisiona amb el seu articulat i per desgràcia tenim exemples cada dia.
Nosaltres no podem competir amb igualtat amb l’aparell de la mentida, però si podem no defallir en la nostra lluita que és dur sempre la veritat allà on ens trobem. Aquest mes ho fem a la plaça del Comerç de Sant Andreu de Palomar i recordarem a les seves veïnes i veïns antifeixistes. No tenim altre camí que esforçar-nos perquè el relat que volen imposar aquells que diuen defensar les víctimes del franquisme surti dels homenatges i dels llibres, sigui fidel a la veritat i cridi reivindicatiu als carrers. Avui oblidar el passat seria un error tan greu que ens deixaria totalment fora de context i en mans de nous botxins. Per això discrepem de les paraules de l’anterior director general de memòria que va compartir aquestes paraules de Margalida Capellà: “No ayuda mucho referirse al PP como los herederos del franquismo”, director que va dir textualment: “L’ús de la memòria com arma de combat va ser útil en el passat. Ara és contraproduent. Entre les noves generacions creix cert rebuig al món de la memòria. Hem de buscar fórmules que ho evitin i que incorporin a nous sectors polítics a la memòria democràtica.” Esperem que el nou director no segueixi el mateix model de pensament i actuació del seu predecessor i que aquesta legislatura tinguem d’una vegada una llei de memòria catalana valenta, que honori les víctimes, els seus familiars, les entitats i els drets humans.
A tothom que pensa que tot està ja fet en el camp de la memòria els hi diem que ni pensar-ho. Tenim ben bé totes les fosses de Catalunya per obrir amb un pronòstic de segles de treball per endavant. Tenim Via Laietana, 43, casa de la tortura i la repressió, segrestada per la Policia Nacional orgullosa del seu passat i rient-se de les víctimes d’aquest cos policial. Tenim les demandes de justícia desestimades, la darrera aquest mateix mes. Tenim els medallers, els carrers i les condecoracions a feixistes atorgades en dictadura i en la seva democràcia vigents, amb rentades de cara que fan molta pudor. Tenim victimaris passejant pels nostres carrers, que encara saben seus, sense pagar pels seus crims. Tenim querellants i denunciants a la República Argentina a qui l’estat espanyol els ha tancat totes les portes posant obstacles a la justícia universal perquè personatges com el cínic Martín Villa pugui viure privilegiadament sense una sentència de culpabilitat. Tenim molta feina per fer en un escenari cada vegada més inhòspit i irrespirable.
I acabem dient al nou govern que des de la nostra Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes restarem ferms en les nostres reivindicacions i no acotarem el cap, plantarem cara per la veritat, la justícia i la reparació com ho van fer els nostres defensats lluitant contra el feixisme, en vida i mort del dictador, amb fermesa, ideals i valors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada