Volem dedicar la concentració d'aquest mes a unes dones molt oblidades que tenim el deure imperatiu de recordar, les dones víctimes de la transició. Una etapa d'una nova reinstauració borbònica sota la tutela del franquisme i beneïda per les forces que haurien d'haver reinstaurat la legal i legítima república. Van voler refrendar a les urnes de manera tramposa una clara traïció a tothom que va lluitar per defensar la República. Un període democràtic de drets i llibertats fins llavors desconegudes i pioneres, algunes més enllà de les fronteres de l'estat espanyol. I entre les conquestes més rellevants, la dels drets de les dones, fins i tot en una república assetjada per les armes dels colpistes.
L'any 1975 després de la mort del dictador tot estava més que lligat, dins i fora dels límits geogràfics de la nova monarquia constitucional. Un congrés de diputats franquista aplaudia un rei que lloava Franco, un monarca que s'ompliria les butxaques "campechanamente" mentre els "republicans juancarlistes" li permetien robar-nos durant dècades.
Una vegada més, van demanar germanor i concòrdia als perdedors de la guerra, als que encara eren vius i a les seves filles i netes. Mentre que els vencedors conservaven tots els seus privilegis impunement sense haver de retre comptes després d'haver vulnerat els drets humans i haver comès crims de lesa humanitat. Van dir a les represaliades, les torturades, les vexades, violades, empresonades, les exiliades, les sotmeses que havien de passar pàgina per la via de la por i el xantatge. La cínica consigna era evitar el vessament de sang i la condició era renunciar a la república, quan la violència desfermada la va causar el cop d'estat de l'oligarquia, l'Església i l'exèrcit. Quan aquesta violència, sàdica i assassina, va ser omnipresent en la posterior dictadura. Quan la transició va ser violenta i sagnant amb centenars i centenars de morts i ferits en l'haver de l'estat.
La transició no va ser modèlica, ni cap exemple exportable com van inocular a l'opinió pública durant anys des del poder i des dels mitjans de comunicació, que venien la democràcia espanyola com jove, plena i forta. Una democràcia que no va jutjar la dictadura, ni va vetllar pels drets de les seves víctimes, era, i és, una democràcia feble i no mereixedora d’aquest nom. Després del 1975 van arribar anys de lluita pels drets de les dones als carrers contra el llegat de la dictadura i l'Església, per l’amnistia, el divorci, l’avortament, per la llibertat, contra el nacionalcatolicisme de profunda petjada, tan arrelat, que encara lluitem contra aquest. També anys de guerra bruta de l'estat i no només amb la violència policial i parapolicial, també amb la propaganda per criminalitzar i desarticular les lluites pels drets espoliats pel franquisme, laborals, socials, de la dona, veïnals, pels serveis públics, pels drets nacionals, pels drets LGTBIQ+... ara segons el poder era l'hora de les institucions i de la classe política, hora de delegar i confiar, l'hora del parany i l'engany. Avui continuem lluitant per aquests drets i contra la mateixa política que vol immobilitzar-nos i treure’ns del carrer, un espai que mai hem d'abandonar.
I mentre tot això succeïa les víctimes continuaven sent les mateixes, les lluitadores, les hereves de les lluites d'ahir, les que no van voler ni volien acotar el cap davant un període que havien esperat amb candeletes per rebre justícia i de nou tocava enfrontar-se a la decepció. Va ser un temps de desallotjar el carrer amb violència deixant morts, ferits, detinguts, empresonats, torturats. La repressió continuava i la consigna per la reconciliació i l'oblit feia que la societat assenyalés amb el dit de culpar a qui no volia rendir-se. Ara tocava mirar cap endavant a un únic horitzó marcat pels culpables i els seus protectors, pel bipartidisme. L'era de la protesta havia estat declarada morta i protestar podia costar-te la vida.
Avui tampoc toca rebel·lar-se, estem lligats i culpabilitzats per lleis com la dita mordassa. L’estat encara té por de la llibertat del i pel poble i ha normalitzat la seva violència disfressada d’estat de dret. Colpejar al cap un manifestant és correcte mentre bolcar un contenidor és un crim, fins i tot per a l’opinió pública que ha assumit que això és violència, que els objectes de vegades tenen més drets que les persones.
Com hem dit al principi volem dedicar aquesta concentració a les dones que van patir violència policial i dels grups feixistes que operaven a l'aixopluc de les forces policials i judicials. La triple A (Alianza Apóstolica i Anticomunista), Fuerza Nueva, el BVE (Batallón Vasco Español), el GAE (Grupos Armados Españoles), els Guerrilleros de Cristo Rey. Dones executades com Gladys del Estal d'un tret d'un Guardia Civil al clatell. Com la María José Bravo del Valle violada, torturada i assassinada pel Batallón Vasco Español amb només 16 anys. Com Yolanda González Martín assassinada per un grup de feixistes de Fuerza Nueva quan tenia 19 anys. Com la Salomé Alonso Varela morta per una bomba de Fuerza Nueva en un local freqüentat per joves d’esquerra i moltes més de les quals en parlarem. Avui tenim als hereus del franquisme i el feixisme asseguts als escons cobrant un sou que paguem totes les antifeixistes. Avui existeixen fundacions i grups de pressió que no haurien de ser legals que escampen l’odi i propaguen el feixisme, el racisme, el masclisme, la LGTB-fòbia i el fonamentalisme catòlic. Fruits enverinats de les branques d’un arbre ben podrit, que lluny de morir revifa any rere any.
La transició que ens va robar la república encara és defensada amb fermesa per molts estaments, que encara la consideren un model vàlid i lloable. Un model que va sostenir la corrupció franquista, que continua en l’ADN de l’estat espanyol. És impossible saber quan va començar i quan va acabar aquesta vergonyosa etapa, si és que ho va fer. Els crims de la transició són considerats fets aïllats, prescrits i sense opció a cap mena de justícia i reparació, són ficats al mateix calaix de l’oblit que tantes víctimes de crims de lesa humanitat, però les víctimes de la transició no tenen dret a ser catalogades com a tal.
A la mort del dictador tocava república, avui continua tocant república. En aquest mes d'abril que commemorem el 93 aniversari de la seva proclamació reivindiquem república de drets i llibertats, d'aquesta manera podrem fer justícia d'una vegada a totes les víctimes del franquisme i la transició, a totes les dones que van patir repressió. Fer-nos justícia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada