No era això, no és això, ni serà això, mentre la por d’alguns i els interessos d’uns i altres passin per sobre de les nostres víctimes, totes i cadascuna d’elles. Diuen que el bé major és el bé comú, però aquesta màxima no es pot aplicar a les víctimes del feixisme espanyol en dictadura i transició, seria immoral fer-ho després de dècades d’oblit, menysteniment i de tardanes reparacions que empetiteixen aquesta paraula. Qui ha fet possible aquesta nova llei de fràgil i selectiva memòria es diu hereu de les víctimes que van plantar cara als colpistes contra la legalitat vigent republicana, sota les seves sigles o enarborant les seves idees, però només són paraules mentideres que el vent de la veritat s’endugué, deixant palès que escons i pactes són més importants avui, que fer justícia a qui ahir va ocupar els seus seients, raó per la qual van ser torturats, empresonats, assassinats o van patir exilis moltes vegades sense retorn, com el poble a qui representaven.
La data del 20 d’octubre serà recordada per les entitats de memòria com un dia trist i una oportunitat perduda, una més, per l’estat espanyol d’honorar les víctimes del franquisme i la transició respectant la seva dignitat trepitjada des del cop d’estat feixista del 17 de juliol de 1936. La publicació al Boletín Oficial del Estado d’aquesta nova llei de la memòria continua deixant coents ferides obertes, per molt que s’hagi presentat com el fermall d’or de la memòria. Malgrat que hi ha hagut avenços a hores d’ara no els poden considerar més que engrunes d’un pa que es floreix al calaix de la impunitat del Regne d’Espanya. Passen els anys i per desgràcia moltes de les víctimes que van sobreviure al franquisme i a la transició ens han deixat, però només en cos perquè en ànima ens continuen encoratjant a no claudicar. Moltes altres víctimes són molt grans o estan malaltes, també a conseqüència de les tortures patides. Sembla que es tracta de veure caure les fulles del calendari fins que no en quedi cap persona protagonista de la història de repressió de la dictadura i la transició. Però no han d’oblidar que les filles, les netes d’aquestes víctimes i totes les antifeixistes no oblidem la vergonyosa impunitat que continua emparant la fosca història de tortures i morts que van transcendir al dictador, en línia amb la llegenda negra d’opressió que ha acompanyat secularment al Regne d’Espanya.
És una ignomínia no escoltar les nostres reivindicacions per respecte a la dignitat de totes aquestes persones antifeixistes, gràcies a les quals les senyores i senyors legisladors s’omplen la boca d’una democràcia, que de ser-ho, no ens obligaria a exigir i a seguir reivindicant veritat, justícia i reparació davant de les flagrants vulneracions de drets humans patides per centenars de milers de persones. Si només una víctima queda desemparada la resta de víctimes no es donen per satisfetes. Aquest principi de solidaritat ens dona empenta a les associacions, que hem demostrat la nostra disconformitat amb la llei, amb menor o major bel·ligerància, per denunciar que aquesta llei no és justa perquè deixa moltes víctimes enrere.
Aquesta llei ha vingut a demostrar que algunes de les nostres històriques reivindicacions, que ens deien impossibles de materialitzar el 2007, com l’anul·lació de judicis del franquisme, sí es poden fer realitat el 2022. Tot un insult a la nostra intel·ligència. Volem tornar a recordar que el nostre Parlament ja va anul·lar el 2017 els consells de guerra perpetrats a Catalunya. El 2007 la llei d’Amnistia era tan intocable com avui. Haurem d’esperar a una nova llei d’aquí a 15 anys per veure si la pedra angular de la impunitat del Regne d’Espanya continua sent el llast més pesant de la paupèrrima democràcia que patim?
Aquesta llei a qui més desemparades deixa una vegada més és a les víctimes de la transició, una etapa amb un clar inici, però amb un incert final, moltes vegades dubtem que hagi finalitzat. L’estat espanyol en la protecció d’aquest període intocable sobre el qual es sacralitza la constitució i la corona espanyola, no només impedeix la justícia a les víctimes en el Regne d’Espanya amb l’escut de la llei d’Amnistia, sinó que va més enllà. Amb els seus tentacles ha volgut evitar que la justícia argentina condemni a un personatge clau del franquisme i la transició com Rodolfo Martín Villa. Una figura exponent d’allò que continua sent l’estat espanyol. Martín Villa, com tants altres, romandrà en la impunitat i les seves víctimes sense justícia, un fet inacceptable.
Ja tenim nova llei de desmemòria de l’estat espanyol i restem a la interminable espera de la nova llei de memòria de Catalunya, que els canvis en la conselleria de justícia no hauria de retardar. També esperem que la nova consellera dugui a terme el més aviat possible el compromís de la seva predecessora en el càrrec, refermat pel Parlament, d’exhumar Cipriano Martos Jiménez. Compromís amb el seu germà Antonio i amb tota la seva família, també amb la Xarxa Catalana i Balear de Suport a la Querella Argentina i, per tant, amb la nostra Mesa de Catalunya d’Entitats Memorialistes.
Amb aquesta llei de la memòria no podem dir res més que no és això el que ens calia per no sentir-nos vençudes, tan les víctimes com les defensores dels seus drets, un cop més. Aquest octubre d’aniversaris de dignitat quedarà contrastat el valor i els valors del nostre president Lluís Companys i Jover, assassinat pel feixisme espanyol, el valor i els valors de les mai prou honorades Brigades Internacionals en un nou aniversari del seu comiat, el valor i els valors d’infinitat de persones antifeixistes que van patir molts octubres de repressió. Quedarà ben contrastat amb la indignitat de qui no ha tingut ni els valors, ni el valor de fer justícia a les perdedores i fer-les d’una vegada protagonistes d’una victòria deguda.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada