Juliol en el nostre imaginari és el mes del cop d’estat feixista contra la legalitat republicana. Un mes que enguany ens ha portat presències indesitjables com la del jutge Marchena al Col·legi d’Advocats i Advocades de Barcelona, a qui li va etzibar el nostre company Josep Cruanyes, amb tota la raó, que ha convertit el Tribunal Suprem en un tribunal d’excepció. Justícia de clavegueram. Juliol, mes origen de la retornada dels borbons, també ha estat el mes escollit per a la visita de la Princesa Leonor a Figueres i el de la família reial a Cornellà de Llobregat, on els hi vam recordar que Catalunya no vol tenir rei, encara que els mitjans de desinformació no hagin informat del nostre rebuig. Periodisme de clavegueram. Juliol és un mes que ens recorda que els vencedors encara exerceixen el seu poder sobre els vençuts, una prova d’això és la que serà nova Llei de Memòria estatal, un text poruc, que ens torna a deixar òrfenes de tota la veritat, de tota la justícia i de tota la reparació que ens mereixem, després de la llei de 2007, després de quinze anys de reivindicacions de les entitats memorialistes. Estat de clavegueram.
Un juliol de 1936 li van robar el futur a les persones antifeixistes que ens van precedir en el nostre somni de justícia social. Mentre centenars de milers de voluntàries i voluntaris marxaven al front a plantar cara al feixisme, un jove Juan Antonio Samaranch pensava a escapolir-se de la Barcelona republicana i lluitadora. Per fer-ho es va allistar el 1938 a l’Exèrcit de la República com a sanitari amb una sola idea al cap, fugir cap a França i tornar a zona franquista per a incorporar-se a les files colpistes. I així va ser. Juan Antonio, nascut un 17 de juliol de 1920, data premonitòria de la seva fulgurant carrera com falangista de soca-rel, va prosperar tant durant la dictadura que per inèrcia franquista va continuar fent-ho en la paupèrrima democràcia que ens assola. Un blanquejat Samaranch va esdevenir president del Comitè Olímpic Internacional i heroi d’una Barcelona Olímpica per on va desfilar triomfalment Felipe de Borbón, mentre el jutge Garzón engarjolava a 45 persones i ignorava les tortures que van patir a mans de les forces i cossos d’Inseguretat de l’estat. Policia de clavegueram.
La carrera de Samaranch és la d’un corredor de fons sense obstacles sobre catifa de privilegi. Regidor d’Esports de l’Ajuntament de Barcelona de 1954 a 1962. Procurador de les Corts franquistes de 1964 a 1977. Delegat Nacional d’Educació Física i Esports el 1966, any en el qual ingressa al Comitè Olímpic Internacional. President de la Diputació de Barcelona de 1973 a 1977. Ambaixador el 1977 a la Unió Soviètica i Mongòlia, any en el qual crea amb nostàlgia el partit Concordia Catalana.
Samaranch no es va amagar del seu passat falangista i d’adepte al Règim que tanta prosperitat en tots els sentits li va proporcionar. A la mort del dictador va declarar: “El mandat de Franco representarà un dels més brillants períodes de la història d’Espanya, sense cap mena de dubte. Tots els espanyols plorem la desaparició de Franco”. És incomprensible que un museu d’una ciutat com Barcelona, que presumeix de ser estendard dels drets humans, porti el nom d’un feixista, que té la medalla de la ciutat. És incomprensible que un país com Catalunya, que vol ser marca de democràcia, permeti que Samaranch ostenti la Medalla d’Or de la Generalitat.
Samaranch és un clar exemple de com al regne d’Espanya es blanqueja el feixisme sense cap mena de vergonya. Juan Antonio va passar de lloar a Franco amb el seu uniforme de falangista a figura democràtica considerada motor, totalment interessat, dels canvis que per a molts defineixen l’actual Barcelona. El seu comiat va ser una mostra de com es banalitza el feixisme. Va ser un comiat d’honor al Palau de la Generalitat, una institució que el seu estimat Franco va tancar i reprimir. Mentre que no hi hagi valor democràtic per posar fi a la impunitat del feixisme, que ens condemna a un futur sense drets, sense llibertats, no hi haurà veritat, ni justícia, ni reparació per a les víctimes del franquisme i la transició. No hi haurà respecte pels drets humans mentre es permeti que personatges com Samaranch passin a la història com grans homes. Samaranch, que aixecava el braç ufà al costat de Martín Villa, altre escalador de prebendes en l’olimpíada de la repressió de la dictadura i la de la impunitat, en allò que els avaladors de la transició gosen denominar democràcia.
Aquest mes de juliol de claveguera oberta, que a la majoria acostumada a la pudor de podrit d’Espanya no li fa arronsar el nas, ens hauria d’empènyer a lluitar amb més força contra un horitzó de feixisme, que continuarà aclaparant rècords olímpics d’injustícia si no oposem resistència. El nostre sentit crític s’ha de desfer del morrió i la corretja perquè no ens treguin a passejar a toc de titulars manipuladors que ens cridin al conformisme. Hem d’estar amatents amb el sentit de la justícia ben afilat, i tenir clar que no són temps per tenir prou amb les engrunes, és l’hora del pa sencer, si volem saciar la fam de segles d’opressió. Són temps de conjurar la por, perquè els llops amb el que ens volen espantar i tenir-nos agenollats no vindran, perquè mai van marxar, molts amb pell de xai protegint la manada que ataca al ramat. Impunitat de clavegueram.
Per això aquest juliol volem recordar els juliols d’antifeixisme combatiu, com el juliol olímpic que no va esdevenir una fita esportiva, però sí la mostra de solidaritat mundial més gran coneguda, la de les dones i homes brigadistes vinguts d’arreu per a lluitar per la nostra llibertat. Per respecte a la seva memòria demanem que el nom de Samaranch no denomini al museu olímpic de la ciutat. Li demanem a l’Ajuntament de Barcelona i a la Generalitat de Catalunya, que conformen part del patronat del Museu, que retirin el nom de Juan Antonio Samaranch. Demanem també que li siguin retirades les distincions tant de l’Ajuntament com la de la Generalitat. I a l’estat li demanem que li retiri el títol de marquès que li va atorgar el successor del Caudillo, que por la Gracia de su dios ens va inocular el virus de la monarquia. Corona de clavegueram.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada