Octubres impossibles d’oblidar.
Han estat molts octubres els que romandran en la memòria col·lectiva antifeixista i republicana per motius ben diferents.
Octubres de joia com l’1 d’octubre de 1931 quan es va reconèixer en la constitució de la Segona República el dret a vot a les dones. La República va deixar somiar les dones, les va deixar conquerir drets d’igualtat i de dret a decidir, uns drets robats per la força més bruta que el feixisme va desfermar contra totes aquelles valentes que van defensar la legalitat republicana al front o a la rereguarda. No podien perdonar aquests sense ànima que les dones volguessin posar lletra i música pròpia a les seves vides i ballar lluny del masclisme amb olor d’encens que des de petites les destinava al matrimoni, la reproducció i a les cures familiars sense cap més horitzó.
Octubres d’infàmia i trist record com el de 1940 en què va ser afusellat el president de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys i Jover. L’únic president democràtic assassinat pel feixisme a qui com cada any retem homenatge com a representant legal d’un poble que va compartir el seu destí amb milers de persones afusellades i assassinades, desenes de milers de represaliades de tota mena i desenes de milers d’exiliades i exiliats, com ell mateix ho va ser abans de ser entregat per la Gestapo a la dictadura franquista. El 15 d’octubre de 1940 als Castell de Montjuïc no només van matar a un home, van voler matar el que ell representava.
No oblidem els Fets d’octubre contra el mal govern del Bienni Negre, una revolta esclafada amb bota de ferro, una orgia de repressió que assolarà les terres que es van revoltar contra l’opressió i que vessarà la sang de les asturianes i asturians de la conca minera, assaig peninsular del genocida Franco, el general més jove d’Europa, l’avantsala de l’eliminació sense pietat de l’antifeixista. Uns Fets que portaran a la presó al Govern de la Generalitat i a milers de ciutadanes i ciutadans de Catalunya. Més de 40 persones van morir defensant la proclamació de l’estat català dins de la República espanyola per part de la Generalitat de Catalunya el 6 d’octubre de 1934. Vuitanta-tres anys més tard un 1 d’octubre el poble que va voler expressar-se democràticament i pacíficament a les urnes va ser reprimit a cops de porra de les Forces i Cossos de Seguretat d’un estat ancorat en la una, grande y libre, la de antes roja que rota, però roja tampoc. Dos dies després un Borbó de l’Espanya de “Dios, Patria y Rey”, que quan visita Catalunya ho ha de fer blindat per no haver de sentir que aquí no en tenim rei, un monarca enfurismat va fer una locució de NODO de la vergonya, la que a la seva borbònica casa d’eterns retornats li manca per complet. Tot en defensa de la integritat territorial del seu regne, trepitjant tot el que soni a república, que el deixaria sense la corona que tan bona vida li proporciona, la que ens toca pagar a totes en més d’un sentit.
En Lluís Companys el 3 de març de 1936 va pronunciar un discurs des del balcó de la Generalitat, després de la seva tornada a Catalunya des de la presó del Puerto de Santa María. Va ser alliberat gràcies al triomf del Front Popular en febrer de 1936, que va amnistiar els presos polítics dels Fets d’octubre, entre d’altres. En aquesta aclamada intervenció el president desconeixedor del seu terrible destí va pronunciar unes paraules encoratjadores que encara ens han de guiar: tornarem a sofrir, tornarem a lluitar i tornarem a guanyar. D’en sofrir en sabem molt les antifeixistes, ens queda aprendre a lluitar més i millor per assolir les victòries que anhelem.
Tenim octubres que s’arrelen en aquell altre octubre que va parir una revolució el 1917, que va acabar amb el feudalisme reial i que durant molts anys va donar esperança a milions de persones a tot el món. Idealistes que es van emmirallar en un moviment revolucionari que va donar a llum a una força imparable que esclafaria el feixisme a la Segona Guerra Mundial a un preu molt alt, més de vint milions de persones entre civils i militars de l’exèrcit soviètic, que va alliberar Europa del nazisme. La paraula comunista va quedar lligada a aquesta unió de repúbliques, encara que el comunisme, com altres idearis polítics, transcendeixen territoris, temps i experiències. Comunistes de tota inspiració, anarquistes, trotskistes, socialistes, republicanes i republicans van plantar cara al feixisme Espanyol en dictadura i Transició, comunistes, anarquistes, anticapitalistes, republicanes i republicans que encara lluiten contra el feixisme. El 6 d’octubre de 1977 un membre del Moviment Comunista del País Valencià, en Miquel Grau, un jove alacantí de 20 anys va ser ferit de mort per un militant de Fuerza Nueva que li va llençar un maó al cap mentre Miquel enganxava cartells anunciant la Diada del 9 d’octubre. Miquel va morir 10 dies després a l’hospital. El seu assassí va ser jutjat i condemnat a 12 anys, més tard li van commutar la pena per 6 anys que no va complir complets. El 2015 el nomenclàtor d’Alacant va donar reparació a en Miquel fent que el seu nom lluïs a un carrer de la ciutat, però aquest triomf va ser efímer perquè el 2017 un jutge a instància del PP va ordenar la seva retirada i la tornada del franquista García Morato. Per això serveixen les lleis de memòria en aquest estat espanyol, perquè la justícia, aquella que sempre ha negat el pa i la sal a les víctimes del franquisme i la transició, les trepitgi i continuïn aquestes i els seus familiars rebent humiliacions i injustícia.
El 14 d'octubre de 1978 en Jordi Martínez de Foix i Llorenç, militant del PCE (i) va morir a causa d'una deflagració mentre manipulava material per fabricar còctels Molotov. Els confeccionava per defensar-se dels grisos en la manifestació que s'havia convocat l'endemà amb motiu de l'aniversari de l'afusellament del President Lluís Companys. Les estranyes circumstàncies de la seva mort encara no han estat esclarides i la seva família busca justícia a la República Argentina. En Jordi va ser tirotejat un any abans en una manifestació contra els Pactes de la Moncloa per la policia i va ser ferit de molta gravetat. Durant els mesos que va restar a l'hospital custodiat policialment va patir vexacions, tortura psicològica i amenaces. La seva lluitadora mare, la Josi, ens ha deixat aquest any sense veure la justícia negada al seu fill.
I tenim més octubres encara, dies d’octubre d’aquells que estan marcats en vermell en el calendari del Regne d’Espanya i que a aquelles persones que no tenim res a celebrar en aquesta data ens recorden la vermella sang vessada en nom de l’Espanya imperial. Aquella que els feixistes de la pell de brau enyoren, la de la testosterona i el centralisme colonitzador, la la imposició de llengua, costums i religió, la de la raza, com denominaven al 12 d’octubre els franquistes, ara dia de la Hispanitat o dia de l’espoli per qui rebutja qualsevol regne, tant si no es posa el sol en les seves terres com si encara brilla cegador de i per la cara en el territori que li queda després de segles d’independències de les seves colònies.
El 28 d'octubre de 1938 les Brigades Internacionals van desfilar pels carrers de Barcelona. Va ser la seva darrera desfilada gràcies a les polítiques de no intervenció que només la República va acceptar. Nazis i feixistes italians van continuar assassinant oferint la seva logística i els seus homes als colpistes. Les i els brigadistes, heroïnes i herois del poble, van rebre un comiat d'agraïment infinit per la seva generositat i solidaritat sense fronteres. El sacrifici dels supervivents no va acabar en creuar els Pirineus, es van trobar amb incomprensió, presó, mort, fins i tot sense pàtria. Per això mai podrem pagar a totes aquestes dones i homes coratjosos el seu compromís amb la lluita antifeixista fins a les darreres conseqüències. Honor i glòria per sempre.
Octubres més anònims ens recorden que la Guerra Civil no va ser més que un cop d’estat, un atac de les oligarquies, l’exèrcit i l’Església a la República que venia a minvar els seus privilegis, i la defensa del poble que va avalar la legalitat republicana a les urnes, fet que el feixisme no va pair. Res canvia. En aquells llocs on el cop d’estat va triomfar no va haver-hi guerra va haver-hi repressió depravada i el govern militar d’una dictadura que arribaria el 1939 a tot l’estat espanyol. Així que no ens parlin de dos bàndols i menys de bàndols equiparables perquè ens repugna aquesta barroera comparació que dona legitimitat als colpistes i els atorga també la categoria de víctimes als seus caiguts, no tan sols al mateix nivell de les víctimes que ho van ser en la seva qualitat d’antifeixistes, de demòcrates sinó per desgràcia molt per sobre d’aquestes durant dècades. Galícia va ser un d’aquests llocs on els colpistes van plantar el seu terror d’arrels ben profundes, sense guerra.
El 31 d’octubre de 1936 havia d’haver estat afusellada María Purificación Gómez González, alcaldessa de A Cañiza, Pontevedra, l’única alcaldessa republicana de Galícia. No va ser així perquè un fals embaràs li va donar temps per salvar la vida, però no la va alliberar de complir més de 6 anys de presó. Anys de molt patiment, de malalties i mort de companyes i dels seus infants, jornades de fam i vexació que no van poder doblegar la seva fortalesa. María va ser l’exemple del camí d’emancipació que la República obria a les dones, mare de quatre fills i batllessa, poetessa aficionada i militant de Izquierda Republicana. Dones com María van ser víctimes entre les víctimes. Els seus companys de consistori no van tenir tanta sort i van ser afusellats el 31 d’octubre de 1936 al Monte de O Castro de Vigo, en Justo Moure Giráldez, en Tirso Gómez Freijido i també els mestres Antonio Mojón Vázquez i Jesús Pérez Pérez. Aquest lloc va ser presidit més tard per una enorme creu feixista que l’alcalde de Vigo, presumptament socialista, no vol retirar i que la justícia, altra vegada passant-se la llei de memòria per la seva balança va avalar que un símbol feixista continui al seu lloc, en aquest cas presidint la Ría de Vigo i humiliant la memòria de les 136 víctimes que van deixar la seva vida davant els escamots de la mort feixistes. Tampoc oblidem a Sa Feixina que entre totes ben segur tombarem.
Justo va deixar en el seu testament vital escrit en el revers d’una petita foto dels seus fills i de la seva filla, el més gran no en tenia ni cinc anyets, l’encàrrec de quan tinguessin edat li fessin justícia al seu pare que moria innocent. Va ser el seu nét, company de la nostra Mesa de Catalunya, qui va demanar justícia en el seu nom a la República Argentina, a un jutjat de la ciutat on va viure fins a la seva mort el germà d’en Justo, que mai va voler tornar al lloc on van assassinar el que més s’estimava. Totes les filles i fills, les netes i nets dels Justos i les justes que van patir les atrocitats del feixisme fem nostre aquest sentit adéu i els hi diem que no ens aturarem fins que la veritat, la justícia i la reparació siguin una realitat per a totes les nostres víctimes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada